Filosofía en español 
Filosofía en español

Manuel Sacristán

Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores

Editorial Nova Terra, Barcelona 1968

Manuel Sacristán Luzón (1925-1985) escribió este texto en el verano de 1967. En enero de 1968, traducido por Ramon Folch i Camarasa, fue publicado en catalán como segunda entrega de la Col·lecció “Dossier Universitari” de la Editorial Nova Terra (que había inaugurado el opúsculo El problema universitari, de José Luis L. Aranguren). En febrero de 1968 se imprime en español como número 2 de la Colección “Debate Universitario” de la Editorial Nova Terra (donde no se menciona, por cierto, qué opúsculo fuera el primero). Ese mismo año de 1968, escribió Gustavo Bueno su libro El papel de la filosofía en el conjunto del saber, respuesta en parte a este trabajo de Sacristán, aunque “circunstancias muy conocidas retrasaron su publicación” hasta 1970 (por la Editorial Ciencia Nueva, de Madrid). Se ofrecen aquí los textos íntegros que figuran en las ediciones en catalán y en español de este ensayo de Sacristán, numerando los 39 párrafos de que consta.

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors
Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors

Editorial Nova Terra, Barcelona 1968, 120×200 mm, 36 páginas

Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores

Editorial Nova Terra, Barcelona 1968, 120×200 mm, 39 páginas

[cubierta] “Editorial Nova Terra | Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors | Manuel Sacristán | Dossier Universitari, 2”. [3] “Manuel Sacristán | Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors”. [4] “Col·lecció “Dossier Universitari” 2 | Dirigida per: Enric Lluch, Xavier Folch, Josep M. Obiols, Miquel Izard, Alfons C. Comin, Joan García Grau | Nova Terra “I viag veure un cel nou i una nova terra...” (Apoc. 21, 1.)”. [5 = portada] “Manuel Sacristán | Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors | editorial nova terra”. [6] “© by Editorial Nova Terra. Tamarit, 191 - Barcelona. Primera edició: gener 1968. Reservats tots els drets. Versió catalana de Ramon Folch i Camarasa. Coberta dissenyada per Lleonard. Dipòsit legal: B. 4208-1968. Printed in Spain. | Impremta Socitra: Salvadors, 22 - Barcelona (1)”.

[cubierta] “Editorial Nova Terra | Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores | Manuel Sacristán | Debate Universitario, 2”. [3] “Manuel Sacristán | Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores”. [4] “Colección “Debate Universitario” 2 | Dirigida por: Enric Lluch, Xavier Folch, Josep M. Obiols, Miquel Izard, Alfons C. Comin, Joan García Grau | Nova Terra “Y vi un cielo nuevo y una nueva tierra...” (Apoc. 21, 1.)”. [5 = portada] “Manuel Sacristán | Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores | editorial nova terra”. [6] “© by Editorial Nova Terra. Tamarit, 191 - Barcelona. Primera edición: febrero 1968. Reservados todos los derechos. Portada diseñada por Lleonard. Depósito legal: B. 6832-1968. Printed in Spain. | Imprenta Socitra: Salvadors, 22 - Barcelona (1)”.

 

Manuel Sacristán

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors

Manuel Sacristán

Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores

1

Acceptar com a tema de reflexió el que proposa el títol suposa una apreciació positiva de la funció de la filosofia en els estudis superiors. No tots aquells qui comparteixin aquesta apreciació la justificaran de la mateixa manera. Hi haurà qui coincidirà probablement a atribuir a l'orientació filosòfica dels estudis les dues destacades conseqüències potencials que segueixen: l'agudització de la capacitat crítica de l'estudiós i l'enrobustiment de la seva capacitat d'entendre's en el món, d'aclarir els seus propis condicionaments, el seu quefer i els objectius que donen sentit a la seva conducta i, consegüentment, als seus coneixements positius, científics, artístics o tècnics. Tot això darrer podria formular-se més breument anomenant aquest segon efecte potencial de l'orientació filosòfica “agudització de la capacitat autocrítica”.

Aceptar como tema de reflexión el que propone el título supone una apreciación positiva de la función de la filosofía en los estudios superiores. No todos los que compartan esa apreciación la justificarán del mismo modo. Algunos coincidirán probablemente en atribuir a la orientación filosófica de los estudios las dos destacadas consecuencias potenciales que siguen: la agudización de la capacidad crítica del estudioso y el robustecimiento de su capacidad de entenderse en el mundo, de aclararse sus propios condicionamientos, su hacer y los objetivos que dan sentido a su conducta y, consiguientemente, a sus conocimientos positivos, científicos, artísticos o técnicos. Todo lo cual podría decirse más brevemente llamando a ese segundo efecto potencial de la orientación filosófica agudización de la capacidad autocrítica.

2

Només aquesta suposició serveix de fonament a allò que aquí podem dir –en un lloc, certament, poc adequat per a entaular una discussió sobre el concepte de filosofia–. Hi ha una àmplia literatura sobre aquest concepte –puix que una de les característiques del pensament filosòfic és de trobar-se sempre en “crisi de fonaments” (curosament ignorada pels qui Galileu anomenà “filòsofs de dogma”)–, que cal, forçosament, pressuposar aquí. No menys obligat, d'altra banda, és informar el lector sobre els supòsits filosòfics d'aquest paper quant a aquest punt bàsic. Aquests supòsits són: primer, que no hi ha una saviesa filosòfica substantiva superior a les savieses positives; que els sistemes filosòfics són pseudo-teories, construccions al servei de motivacions no-teorètiques, insusceptibles de contrastació científica (o sigui: indemostrables i irrefutables) i edificades mitjançant un ús impropi dels esquemes de la inferència formal. Segon, que existeix i ha existit sempre una reflexió sobre els fonaments, els mètodes i les perspectives de la saviesa teòrica, de la pre-teòrica, i de la pràctica i la poiesi, reflexió que, discretament, pot ser anomenada filosòfica (recollint un dels sentits tradicionals del terme) per la seva naturalesa metateòrica en cada cas. Dit d'altra manera –infidel paràfrasi d'un motto de Kant–: no hi ha filosofia, però hi ha el filosofar. Aquesta activitat efectiva i valuosa justifica la conservació del terme “filosofia” i dels seus derivats.

* * *

Sólo esa suposición sirve de fundamento a lo que aquí se diga en un lugar, ciertamente, poco adecuado para entablar una discusión acerca del concepto de filosofía. Hay una amplia literatura sobre él –pues una de las características del pensamiento filosófico es estar siempre en “crisis de fundamentos” (cuidadosamente ignorada por los que Galileo llamó “filósofos de dogma”)– que debe forzosamente presuponerse aquí. No menos obligado, por otra parte, es informar al lector acerca de los supuestos filosóficos de este papel sobre ese punto básico. Estos son: primero, que no hay un saber filosófico sustantivo superior a los saberes positivos; que los sistemas filosóficos son pseudo-teorías, construcciones al servicio de motivaciones no-teoréticas, insusceptibles de contrastación científica (o sea: indemostrables e irrefutables) y edificados mediante un uso impropio de los esquemas de la inferencia forma. Segundo: que existe, y ha existido siempre, una reflexión acerca de los fundamentos, los métodos y las perspectivas del saber teórico, del pre-teórico y de la práctica y la poiesis, la cual reflexión puede discretamente llamarse filosófica (recogiendo uno de los sentidos tradicionales del término) por su naturaleza meta-teórica en cada caso. Dicho de otro modo –infiel paráfrasis de un motto de Kant–: no hay filosofía, pero hay filosofar. Esta actividad efectiva y valiosa justifica la conservación del término “filosofía” y de sus derivados.

3

L'apreciació positiva de la filosofia en els estudis superiors no implica l'atribució dels mèrits esmentats a la filosofia com a especialitat universitària, a les seccions de filosofia, centres de producció dels corresponents llicenciats. Al contrari: no és incoherent enunciar i argüir el primer judici apreciatiu i afirmar al mateix temps que és desitjable la supressió d'aquesta producció especial de llicenciats. Aquest paper sosté ambdues afirmacions.

La apreciación positiva de la filosofía en los estudios superiores no implica la atribución de los méritos dichos a la filosofía como especialidad universitaria, a las secciones de filosofía, centros de producción de los correspondientes licenciados. Al contrario: no es incoherente enunciar y argüir el primer juicio apreciativo y afirmar al mismo tiempo que es deseable suprimir dicha producción especial de licenciados. Ambas afirmaciones se sostienen en este papel.

4

El títol d'aquest paper emet, d'altra banda, un eco germànic, fichteà i hegelià, que és bo d'apagar, encara que procedeix de la història de la cosa i, per tant, de la seva naturalesa. En efecte: la filosofia, que fins a les darreries del segle XVIII no havia superat acadèmicament la seva posició de serventa de la teologia, esdevé un sector universitari important, i aviat es converteix en reina de les facultats, amb la fundació de la nova universitat de Berlín, a primers del segle XIX. No podem oblidar, però, que la facultat berlinesa de filosofia enclou, sense divisions acadèmiques, totes les ciències pures, també les naturals. Això cal repetir-ho constantment –o, almenys, mentre continuï essent influent la ideologia justificadora del gremi filosòfic acadèmic–, perquè vol dir que encara a principis del segle passat seguia essent viva la inspiració inicial de la filosofia antiga: de ser una aspiració al coneixement com a tal, en el doble sentit de pur, desinteressat, i de real, no de continguts endògens i especials d'un gremi, presumptuosament suposats superiors.

Cuyo título emite, por otra parte, un eco germánico, fichteano y hegeliano, que es bueno apagar, aunque procede de la historia de la cosa y, por tanto, de su naturaleza. En efecto: la filosofía, que hasta finales del siglo XVIII no había rebasado académicamente su posición de sierva de la teología, se convierte en sector universitario importante, y pronto en reina de las Facultades, con la fundación de la nueva Universidad de Berlín a principios del siglo XIX. No se puede olvidar, sin embargo, que la Facultad berlinesa de filosofía incluye, sin divisiones académicas, todas las ciencias puras, también las naturales. Esto debe repetirse siempre –o, al menos, mientras siga siendo influyente la ideología justificadora del gremio filosófico académico– porque significa que todavía a comienzos del siglo pasado seguía viva la inspiración inicial de la filosofía antigua: ser aspiración al conocimiento como tal, en el doble sentido de puro, desinteresado, y de real, no de contenidos endógenos y especiales de un gremio, presuntuosamente presumidos superiores.

5

Però la facultat filosòfica de Berlín va fer en pocs anys el camí cobert en decennis per la filosofia renaixent en l'època de Galileu i Descartes: el camí de la desintegració. La subdivisió del treball intel·lectual produí una complexitat inabastable per la pretensió unitària de la Facultat; i fins i tot rebel·lions de més d'una activitat científica contra l'imperi esterilitzador de l'especulació filosòfica, especialment en cosmologia. El resultat va ser, al cap de poc temps, l'explosió d'aquella facultat i l'enclaustrament –més o menys rancorós, sempre vanitós– dels filòsofs acadèmics en una pura especialitat filosòfica i en els seus corresponents seminaris exclusius.

Pero la Facultad filosófica de Berlín recorrió en pocos años el camino cubierto en decenios por la filosofía naciente en Grecia y por la filosofía renaciente en la época de Galileo y Descartes: el camino de la desintegración. La subdivisión del trabajo intelectual produjo una complejidad inabarcable por la pretensión unitaria de la Facultad, y hasta rebeliones de más de una actividad científica contra el esterilizador imperio de la especulación filosófica, especialmente en cosmología. El resultado fue, sin que pasara mucho tiempo, la explosión de aquella Facultad y el enclaustramiento –más o menos rencoroso, siempre vanidoso– de los filósofos académicos en una pura especialidad filosófica y en sus correspondientes seminarios exclusivos.

6

L'especialitat filosòfica, la secció, la llicenciatura en filosofia, es va difondre a continuació per la influència del model universitari alemany i pel pes de la concepció burocràtica de les activitats públiques que caracteritza l'Estat napoleònic. L'Estat francès no reconstituí les facultats universitàries fins a les darreries del segle XIX. Però el model burocràtic d'aquest Estat influí en tota la construcció política i institucional de molts països, i també, naturalment, en les facultats i universitats d'aquells Estats que en posseïen.

La especialidad filosófica, la sección, la licenciatura en filosofía, se difundió a continuación por la influencia del modelo universitario alemán y por el peso de la concepción burocrática de las actividades públicas que caracteriza al Estado napoleónico. El Estado francés no reconstituyó las Facultades universitarias hasta fines del siglo XIX. Pero el modelo burocrático de ese Estado influyó en toda la construcción política e institucional de muchos países, y también, naturalmente, en las Facultades y Universidades de aquellos Estados que las poseían.

7

Aquesta causa institucional de la subsistència de la filosofia com a especialitat universitària, com a llicenciatura, pot ser analitzada breument. La componen diversos elements causals, com la dinàmica –i l'estàtica– del gremi universitari i la introducció de la filosofia com a assignatura en l'ensenyament mitjà, cosa imprescindible per garantir una demanda de llicenciats. Però, com sol passar en el món al revés de la burocràcia, l'òrgan creà la funció, la qual cosa vol dir que la usurpà: la filosofia acadèmica s'arrogà –en reduït oligopoli, concertat o pugnaç, amb la clerecia– la satisfacció de les necessitats ideològiques especulatives que fins i tot per al criticisme de Kant són “eternes”.

Esa causa institucional de la subsistencia de la filosofía como especialidad universitaria, como licenciatura, puede analizarse brevemente. La componen varios elementos causales, como la dinámica –y la estática– del gremio universitario y la introducción de la filosofía como asignatura en la enseñanza media, cosa imprescindible para garantizar una demanda de licenciados. Pero, como suele ocurrir en el mundo al revés de la burocracia, el órgano creó la función, lo que quiere decir que la usurpó: la filosofía académica se arrogó –en reducido oligopolio, concertado o pugnaz, con el clero– la satisfacción de las necesidades ideológicas especulativas que hasta para el criticismo de Kant son “eternas”.

8

La veritat és que avui dia i en una Universitat com l'espanyola, sotmesa a un control ideològic no merament ambiental, sinó actuat volitivament per l'administració de l'Estat, les seccions de filosofia exerceixen aquella prerrogativa molt mediocrement, i se'n beneficien ben poc. Els grans corrents ideològics de l'època de postguerra, des de l'existencialisme fins a l'estructuralisme, són representats en les seccions de filosofia espanyoles més pels estudiants que no pas pels professors.

La verdad es que hoy día y en una Universidad como la española, sometida a un control ideológico no meramente ambiental, sino actuado volitivamente por la administración del Estado, las secciones de filosofía ejercen aquella prerrogativa muy mediocremente, y se benefician poco de ella. Las grandes corrientes ideológicas de la época de postguerra, desde el existencialismo hasta el estructuralismo, están representadas en las secciones de filosofía españolas más por los estudiantes que por los profesores.

9

Però això només és un parèntesi. A part que la funció ideològica institucionalitzada en la filosofia com a especialitat, en la filosofia llicenciada, hagi estat per a les actuals seccions espanyoles de filosofia un oligopoli no gens aprofitat per a renovar tècniques –en parallelisme amb l'abúlia dels altres oligopolis del país–, queda el fet que aquesta funció és l'altre gran fonament de la persistència de la filosofia com a especialitat.

Pero eso es sólo un paréntesis. Aparte de que la función ideológica institucionalizada en la filosofía como especialidad, en la filosofía licenciada, haya sido para las actuales secciones españolas de filosofía un oligopolio nada aprovechado para renovar técnicas –en paralelismo con la abulia de los demás oligopolios del país–, queda el hecho de que esa función es el otro gran fundamento de la persistencia de la filosofía como especialidad.

10

Cap d'aquests dos fonaments –ni la persistència de les “eternes” necessitats ideològiques ni la tenacitat de les institucions burocràtiques– no pot servir, avui, per a justificar de manera satisfactòria la filosofia llicenciada.

Ninguno de esos dos fundamentos –ni la persistencia de las “eternas” necesidades ideológicas ni la tenacidad de las instituciones burocráticas– puede servir hoy para justificar cumplidamente la filosofía licenciada.

11

Pel que fa a la persistència de les necessitats ideològiques, la negativa a acceptar·la com a justificació d'un estudi especialitzat de la filosofia especulativa pot ser basada en dues argumentacions distintes. És veritat que l'excés de raons generalment és sospitós. Però en aquest cas es deu a la peculiar situació de transició en què es troba la cultura de les societats avançades. Per això una de les dues argumentacions és factual, mentre que l'altra transcorre per una regió intermèdia entre el fet i el dret, entre el present i el futur raonablement i insegurament previsible.

Por lo que hace a la persistencia de las necesidades ideológicas, la negativa a aceptarla como justificación de un estudio especializado de la filosofía especulativa puede basarse en dos argumentaciones distintas. Es verdad que el exceso de razones es generalmente sospechoso. Pero en este caso se debe a la peculiar situación de transición en que se encuentra la cultura de las sociedades adelantadas. Por eso, una de las dos argumentaciones es factual, mientras que la otra discurre por una región intermedia entre el hecho y el derecho, entre el presente y el futuro razonable e inseguramente previsible.

12

L'argumentació recolzada en fets és així: les concepcions ideològiques generals que influeixen més en la cultura contemporània, i les produccions singulars més determinants d'inflexions d'aquestes concepcions, o que en són més característiques, s'han originat, promogut o qualificat fora de la fàbrica de llicenciats filosòfics, i sovint en pugna o en ruptura amb aquesta fàbrica, o menyspreantla. Autors com el Heidegger posterior a Sein und Zeit, Ortega, Zubiri, Gramsci, Teilhard de Chardin exemplifiquen un aspecte d'aquesta afirmació; certes obres de Russell, apunts, conferències i assaigs filosòfics o divulgadors de Max Planck, Einstein, Eddington, Heisenberg, Oppenheimer, &c., n'illustren l'altre aspecte. Des del punt de vista de la importància de llur aportació a la “concepció” o “imatge del món” contemporània, totes les hores de lliçó magistral i de seminari de les seccions de filosofia i totes les publicacions de llurs magistri pesen infinitament menys que un centenar de pàgines d'Einstein, Russell, Heisenberg, Gramsci, Althusser i Lévi-Strauss –o fins i tot de Galbraith o Garaudy (perquè quedi ben clar que aquestes enumeracions no impliquen cap afecte especial del qui això escriu)–. Si afegim a aquest fragment de llista uns quants noms d'artistes polítics –Picasso, Kafka, Joyce, Faulkner, Musil, Lenin i Joan XXIII, posem per cas–, la idea que les seccions de filosofia siguin les productores de les ideologies vigents, les hereves de Moisès i de Plató, resulta francament divertida.

La argumentación apoyada en hechos es así: las concepciones ideológicas generales que más influyen en la cultura contemporánea, y las producciones singulares más determinantes de inflexiones de esas concepciones, o más características de las mismas, se han originado, promovido o cualificado fuera de la fábrica de licenciados filosóficos, y a menudo en pugna o en ruptura con ella, o con desprecio de ella. Autores como el Heidegger posterior a Sein und Zeit, Ortega, Zubiri, Gramsci, Teilhard de Chardin, ejemplifican un aspecto de esa afirmación; ciertas obras de Russell, apuntes, conferencias y ensayos filosóficos o divulgadores de Max Planck, Einstein, Eddington, Heisenberg, Oppenheimer, &c., ilustran el otro aspecto. Desde el punto de vista de la importancia de su aportación a la “concepción” o “imagen del mundo” contemporánea, todas las horas de lección magistral y de seminario de las secciones de filosofía y todas las publicaciones de sus magistri pesan infinitamente menos que un centenar de páginas de Einstein, Russell, Heisenberg, Gramsci, Althusser y Lévi-Strauss –o hasta de Galbraith o Garaudy (para que quede claro que esas enumeraciones no implican especial afecto del que escribe)–. Si se añade a un tal fragmento de lista unos cuantos nombres de artistas y políticos –Picasso, Kafka, Joyce, Faulkner, Musil, Lenin y Juan XXIII, póngase por caso–, la idea de que las secciones de filosofía sean las productoras de las ideologías vigentes, las herederas de Moisés y Platón, resulta francamente divertida.

13

És possible que no hagi existit mai, o que només hagi existit durant un parell de decennis, una organització de la cultura que atorgués a la filosofia acadèmica la possibilitat de realitzar de manera eficaç i monopolística la funció de direcció ideològica de la societat. (El qui signa ha sostingut en una altra ocasió que això només s'ha esdevingut amb la primera generació de grans filòsofs acadèmics, o sigui, en els anys d'ensenyament universitari de Schelling i Hegel.) En tot cas, la situació de la cultura contemporània no és pas aquesta. En la cultura contemporània, la subcultura superior està constituïda per una altra d'autors (sobretot científics, artistes i polítics) que generalment no tenen res a veure amb les seccions de filosofia; i les subcultures ideològiques populars estan constituïdes encara en gran part per l'acció de tradicions no menys fora de l'abast de la filosofia llicenciada (a part que, sortosament, la subcultura més alta penetra en les populars per mediació de les revolucionàries innovacions tecnològiques i econòmico-polítiques). La saviesa de les seccions de filosofia és ja sobretot interna; consta principalment de l'elemental saber anar tirant; la càlida acceptació pels col·legues no amenaçats en llurs perspectives d'oposició o concurs fa agradable la cosa, i la impertobable lleialtat burocràtica a les partides ja consagrades en el pressupost la fa vivible en garantir, amb les càtedres de filosofia dels instituts i les escoles del magisteri, la modesta demanda de llicenciats necessaris i suficients ut collegium fiat (i això on encara s'exigeixi aquest requisit per a poder cobrar).

Es posible que no haya existido nunca, o que haya existido sólo durante un par de decenios, una organización de la cultura que diera a la filosofía académica la posibilidad de realizar eficaz y monopolísticamente la función de dirección ideológica de la sociedad. (El firmante ha sostenido en otra ocasión que eso ha ocurrido sólo con la primera generación de grandes filósofos académicos, o sea, en los años de enseñanza universitaria de Schelling y Hegel). En cualquier caso, esa no es la situación de la cultura contemporánea. En ésta, la subcultura superior se constituye por obra de autores (sobre todo científicos, artistas y políticos), que no tienen por lo común nada que ver con las secciones de filosofía; y las subculturas ideológicas populares se constituyen aún en gran parte por la acción de tradiciones no menos fuera del alcance de la filosofía licenciada (aparte de que, afortunadamente, la subcultura más alta penetra en las populares por la mediación de las revolucionarias innovaciones tecnológicas y económico-políticas). La sabiduría de las secciones de filosofía es ya sobre todo interna; consta, principalmente, del elemental saber ir tirando; la cálida aceptación por los colegas no amenazados en sus perspectivas de oposición o concurso hace agradable la cosa, y la imperturbable lealtad burocrática a las partidas ya consagradas en el presupuesto la hace vivible al garantizar, con las cátedras de filosofía de los Institutos y las Escuelas del magisterio, la modesta demanda de licenciados necesarios y suficientes ut collegium fiat (y eso donde aún se exija ese requisito para poder cobrar).

14

Ni tan sols, doncs, en el supòsit que fos eterna la necessitat d'ideologia institucionalitzada, no seria justificada, actualment, l'existència de la filosofia com a especialitat. Fins i tot en aquest supòsit i admetent una concepció ideològica del filosofar –que és, certament, l'adequada a la filosofia especulativa de caire clàssic–, la filosofia especialitzada de les seccions acadèmiques, la filosofia llicenciada i burocràtica, resulta una institució parasitària.

Ni siquiera, pues, en el supuesto de que fuera eterna la necesidad de ideología institucionalizada, estaría hoy justificada la existencia de la filosofía como especialidad. Incluso en este supuesto, y admitiendo una concepción ideológica del filosofar –que es, ciertamente, la adecuada a la filosofía especulativa de corte clásico–, la filosofía especializada de las secciones académicas, la filosofía licenciada y burocrática, resulta una institución parasitaria.

15

Aquesta és una afirmació de fet, tot i que subjecta a la limitació que diré més endavant. Però és que, a més, aquell supòsit és actualment recusable de dret, és a dir, des de la perspectiva de fets futurs sensatament previsibles. Gairebé doscents anys de crítica gnoseològica, positivista o sociològica de la ideologia i del caràcter ideològic de la filosofia especulativa o sistemàtica indiquen que la cultura ideològica ja ha caducat de dret. La crítica gnoseològica, des del segle XVIII fins a Carnap o Russell, per exemple (mer exemple), té adquirits, sense perjudici de tot allò que encara l'ha d'enriquir i corregir, els elements de judici bàsics suficients pera mostrar la inanitat o la buidor de la pretensió de coneixement de la filosofia sistemàtica de caire tradicional; no menys concloents –malgrat que també els manca afinament metodològic i enriquiment positiu– són els resultats de la crítica històrico-sociològica, des de Marx cap endavant, que mostren la funció servil o ideològica d'aquesta filosofia, és a dir, que la “saviesa” filosòfica sistemàtica s'ha diferenciat del' “mer coneixement” científic sobretot pel fet que molt sovint és una renúncia al decidit non serviam! en el qual Ortega xifrà l'impuls filosòfic autèntic, l'impuls de conèixer.

Esa es una afirmación de hecho, aunque sujeta a la limitación que se dice más adelante. Pero es que, además, aquel supuesto es hoy recusable de derecho, es decir, desde la perspectiva de hechos futuros sensatamente previsibles. Casi doscientos años de crítica gnoseológica, positivista o sociológica de la ideología y del carácter ideológico de la filosofía especulativa o sistemática, indican que la cultura ideológica ha caducado ya de derecho. La crítica gnoseológica, desde el siglo XVIII hasta Carnap o Russell, por ejemplo (mero ejemplo), tiene adquiridos, sin perjuicio de lo mucho que aún haya de enriquecerse y corregirse, los elementos de juicio básicos suficientes para mostrar la inanidad o la vaciedad de la pretensión de conocimiento de la filosofía sistemática de corte tradicional; no menos concluyentes –a pesar de estar también necesitados de afinamiento metodológico y de enriquecimiento positivo– son los resultados de la crítica histórico-sociológica, desde Marx en adelante, que muestran la función servil o ideológica de dicha filosofía, esto es, que el “saber” filosófico sistemático se ha diferenciado del “mero conocimiento” científico sobre todo por el hecho de ser muy frecuentemente renuncia al resuelto non serviam! en que Ortega cifró el impulso filosófico auténtico, el impulso de conocer.

16

Ja fa més de trenta anys que un científic i filòsof anglès procedent d'aquestes dues tradicions crítiques, J. B. Bernal, va descriure en poques paraules allò que imposen de dreta una cultura universitària sense paranys premeditats els resultats d'aquests dos-cents anys de crítica. Modernitzant la seva formulació, avui podem dir: cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o “concepció” rodona i completa del “món” o de l'“ésser”, o de l'“Ésser”. O de l'“Ésser”. Afirmacions com aquesta han de ser formulades per força sense raonar-les (com ja hem indicat al principi), perquè el tema d'aquestes línies no és pas la història de la filosofia, i menys la de la cultura, sinó només l'orientació dels estudis superiors. El risc que semblin dogmàtiques –quan els dogmes són, al contrari, les afirmacions sistemàtiques sobre el “món” o l'“Ésser” transmeses per l'autoritat del magisteri filosòfic especulatiu– ha de preocupar menys dins aquest context que un possible equívoc, els resultats del qual serien lamentables: el fet que un corrent important del pensament filosòfic hagi vist des de fa temps que la suposada saviesa –alhora transempírica i pretesament real– de la filosofia especulativa és un pseudo-coneixement, i el fet que un altre corrent de la major importància hagi descobert la funció cultural d'aquest pseudo-coneixement com a expressió reflexa i sublimació de carències i servituds de la societat, no anul·len les arrels de l'especulació ideològica. “No perquè ens mofem de les nostres crosses caminarem més bé”, com observà el sarcasme de Heine en un context no gaire diferent d'aquest (el de les creences religioses). L'observació de Kant segons la qual les qüestions de l'antinòmia de la raó pura es presentaran eternament a l'esperit humà potser és exagerada, com acostumen a serho les frases agosarades en qüestió d'adjectius i adverbis; però illustra de manera convincent un punt d'interès: el mateix Kant sabia que l'acte de mostrar la irresolubilitat o el forassenyament d'una pregunta no en causa pas la caducitat sòcio-cultural. Al cap de més d'un segle, això ho sabem, actualment, amb una seguretat que supera tot dubte raonable. I ho sabem no solament de les poques qüestions molt teòriques en què pensava Kant, sinó de tot el complex de la ideologia. Avui disposem també d'hipòtesis plausiblement explicatives d'aquesta persistència de la necessitat ideològica per damunt de les crítiques més concloents de la ideologia; les principals hipòtesis d'aquesta mena es troben en l'obra i la tradició de Marx i en les investigacions de la sociologia del coneixement. Aquest paper no és tampoc el lloc adequat per a fer-ne la ressenya ni per a discutir-les. Però el mateix fet de la persistència de la necessitat o demanda ideològica sí que ha de ser tingut en compte aquí, perquè té importància per a l'estimació cultural de la filosofia acadèmica. Aquesta és, en efecte, la forma institucional més característica dels sistemes burocràtics. És veritat que, com ja hem indicat, en els darrers cinquanta anys –des que la ciència natural saltà la barrera atòmica i la ciència social superà la barrera que la separava de la matematització–, aquest òrgan institucional ha quedat molt rerassagat respecte a la seva funció prevista. Però la persistència de la necessitat ideològica tradicional, ajudada per la burocràtica vocació d'eternitat, pot servir per a perpetuar –encara que sigui amb una existència poc brillant– la filosofia llicenciada. Hi ha, efectivament, una demanda ideològica que s'orienta cap a les seccions de filosofia: tothom qui ha “ensenyat” en un primer curs d'aquestes seccions (3r. de Facultat) sap per experiència que la majoria dels joves respectables (o sigui, les estudiantes í els estudiants, la matriculació dels quals en una secció no depèn del percentatge de suspesos de l'any anterior) arriben sense cap voluntat concreta de conèixer, sinó només amb una confusa, entusiasta i informe ànsia d'intimar amb l'Ésser. És cert que es pot recordar i repetir que, si és veritat el que hem dit del pes molt superior de produccions intel·lectuals alienes a la filosofia llicenciada en la “imatge del món” contemporània, llavors és d'esperar un progressiu desviament d'aquests joves cap a d'altres estudis. Però, reduït a les modestes proporcions que té en realitat, subsisteix el fet que les llicenciatures en filosofia no desapareixeran aviat per si mateixes. La qual cosa vol dir que, davant el problema d'aquesta institucionalització del pseudo-filosofar no hi ha més remei que optar. La qüestió és de partit, no de teoria, per molt que la crítica científica pugui ajudar a prendre un partit raonable.

* * *

Hace ya más de treinta años que un científico y filósofo inglés procedente de dos de esas tradiciones críticas, J. B. Bernal, describió con pocas palabras lo que imponen de derecho a una cultura universitaria sin trampas premeditadas los resultados de esos doscientos años de crítica. Modernizando su formulación puede hoy decirse: hay, que aprender a vivir intelectual y moralmente sin una imagen o “concepción” redonda y completa del “mundo”, o del “ser”, o del “Ser”. O del “Ser”. Afirmaciones así tienen que sentarse por fuerza (como se indicó al principio), sin razonarlas, pues el tema de estas líneas no es la historia de la filosofía, ni menos la de la cultura, sino sólo la orientación de los estudios superiores. El riesgo de que ellas parezcan dogmáticas –cuando los dogmas son, por el contrario, las afirmaciones sistemáticas sobre el “mundo” o el “Ser” transmitidas por la autoridad del magisterio filosófico especulativo– debe preocupar en este contexto menos que un equívoco posible cuyos resultados serían lamentables: el que una corriente importante del pensamiento filosófico haya visto desde hace tiempo que el supuesto saber –a la vez transempírico y pretendidamente real– de la filosofía especulativa es un pseudoconocimiento, y el que otra corriente de la mayor importancia haya descubierto la función cultural de ese pseudoconocimiento como expresión refleja y sublimación de carencias y servidumbres de la sociedad, no anula las raíces de la especulación ideológica. “No por reírse de sus muletas consigue uno andar mejor”, como observó el sarcasmo de Heine en un contexto no muy diverso de éste (el de las creencias religiosas). La observación de Kant, según la cual las cuestiones de la antinómica de la razón pura se presentarán eternamente al espíritu humano, puede ser exagerada, como lo suelen ser las frases valentonas en cuestión de adjetivos y adverbios; pero ilustra convincentemente un punto de interés: el mismo Kant sabía que el acto de mostrar la irresolubilidad o el sinsentido de una pregunta no causa la caducidad sociocultural de la misma. Al cabo de más de un siglo, eso se sabe hoy con seguridad que excede de toda duda razonable. Y se sabe no sólo de las pocas cuestiones muy teóricas en que estaba pensando Kant, sino del complejo entero de la ideología. Hoy se dispone también de hipótesis plausiblemente explicativas de esa persistencia de la necesidad ideológica por encima de las más concluyentes críticas de la ideología; las principales hipótesis de esa clase se encuentran en la obra y la tradición de Marx y en las investigaciones de la sociología del conocimiento. Este papel no es tampoco lugar adecuado para reseñarlas ni discutirlas. Pero el hecho mismo de la persistencia de la necesidad o demanda ideológica sí que ha de tenerse en cuenta aquí, pues tiene importancia para la estimación cultural de la filosofía académica. Esta es, en efecto, la forma institucional de la ideología más característica de los sistemas burocráticos. Es verdad que, como ha quedado ya indicado, en los últimos cincuenta años –desde que la ciencia natural saltó la barrera atómica y la ciencia social superó la que la separaba de la matematización–, ese órgano institucional se ha quedado muy rezagado respecto de su función prevista. Pero la persistencia de la necesidad ideológica tradicional, ayudada por la burocrática vocación de eternidad, puede servir para perpetuar –aunque sea con una existencia poco brillante– la filosofía licenciada. Hay efectivamente demanda ideológica que se orienta a las secciones de filosofía: todo el que ha “enseñado” en un primer curso de esas secciones (3.° de Facultad) sabe por experiencia que la mayoría de los jóvenes respetables (o sea, las y los estudiantes cuya matrícula en una sección no depende del porcentaje de suspensos del año anterior) llega sin ninguna concreta voluntad de conocer, sino sólo con una confusa, entusiasta e informe ansia de intimar con el Ser. Se puede, es cierto, recordar y repetir que, si es verdad lo dicho acerca del peso mucho mayor de producciones intelectuales ajenas a la filosofía licenciada en la “imagen del mundo” contemporánea, entonces es de esperar un progresivo desvío de esos jóvenes hacia otros estudios. Pero, reducido a las modestas proporciones que en realidad tiene, queda en pie el hecho de que las licenciaturas en filosofía no van a desaparecer pronto por sí mismas. Lo que quiere decir que, ante el problema de esa institucionalización del pseudofilosofar, no hay más remedio que optar. La cuestión es de partido, no de teoría, por mucho que la crítica científica pueda ayudar a tomar un partido razonable.

* * *

17

L'opció que es desprèn de les anteriors consideracions crítiques és: suprimir les seccions de filosofia de les facultats de lletres –és a dir, suprimir la llicenciatura en filosofia–, i eliminar, consegüentment, l'assignatura de filosofia de l'ensenyament mitjà. Com deu ser obvi en aquestes altures, això no significa pas la supressió de la lògica elemental ni de la psicologia en l'ensenyament mitjà: ja fa bastant temps que ambdues són ciències positives. (I, encara que aquí no considerem l'ensenyament mitjà, és obligat d'afegir que la supressió de l'assignatura de filosofia en aquest grau de l'ensenyament hauria d'anar acompanyada per l'orientació, dirigida als professors d'història, de ciències i de lletres, de donar coneixements històrico-filosòfics al fil de llurs propis temaris; en començar a explicar geometria analítica, per exemple, el professor de matemàtiques hauria de recordar, una estona, qui fou Descartes, i la funció del platonisme en la glòria del regle i el compàs; &c. A part això, com queda indicat implícitament, caldria instituir almenys una assignatura de lògica en sentit ampli, que comprengués elements de teoria de la ciència.)

La opción que se desprende de las anteriores consideraciones críticas es: suprimir las secciones de filosofía de las Facultades de letras –suprimir, esto es, la licenciatura en filosofía–, y eliminar, consiguientemente, la asignatura de filosofía de la enseñanza media. Como debe ser obvio a estas alturas, eso no significa la supresión de la lógica elemental ni de la psicología en la enseñanza media: hace ya bastante tiempo que ambas son ciencias positivas. (Y aunque el problema de la enseñanza media no se considere aquí, es obligado añadir que la supresión de la asignatura de filosofía en ella debería ir acompañada por la orientación, dirigida a los profesores de historia, de ciencias y de letras, de dar conocimientos histórico-filosóficos al hilo de sus propios temarios: al empezar a explicar geometría analítica, por ejemplo, el profesor de matemáticas debería acordarse durante un rato de quién fue Descartes, y de la función del platonismo en la gloria de la regla y el compás; &c. Aparte de eso, como queda implícitamente indicado, habría que instituir al menos una asignatura de lógica en sentido amplio, inclusiva de elementos de teoría de la ciencia.)

18

¿Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l'aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de l'especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per al pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d'aquest programa de conducta. Cal que quedi ben clar que aquest judici es refereix a la institució i no pas als singulars llicenciats, alguns dels quals, indubtablement, poden compensar els perjudicis que la institució hagi causat a llur intel·ligència. El que recusem és el tipus del llicenciat en filosofia. Aquest tipus és institucionalment un especialista en No-Res (potser les majúscules consolaran algú). El seu títol el declara coneixedor de l'Ésser o del No-Res en general i, donada l'organització dels estudis universitaris, afirma així implícitament que es pot ser coneixedor de l'Ésser en general sense saber res de seriós de cap ens en particular. En la practica, el tipus del llicenciat en filosofia només coneix oficialment la tradició artesanal del seu propi gremi.

¿Qué podría perder la Universidad con la supresión de la licenciatura en filosofía? No, ciertamente, el aprendizaje memorístico, arqueológico y apologético de la especulación ideológica. Perder eso es ganar libertad para el pensamiento. Aquí es probablemente oportuno recordar que la crítica que conduce a la recusación de la licenciatura en filosofía es una crítica filosófica, la cual considera que el tipo institucional del licenciado en filosofía no sólo no merece el nombre de filósofo, sino que es incluso una cómica degeneración de ese programa de conducta. Estará diplomáticamente claro que ese juicio se refiere a la institución, no a los singulares licenciados, algunos de los cuales pueden sin duda compensar los perjuicios que la institución haya causado a su inteligencia. Lo recusado es el tipo del licenciado en filosofía. Este tipo es institucionalmente un especialista en Nada (la mayúscula será consuelo de algunos). Su título le declara conocedor del Ser o de la Nada en general y, dada la organización de los estudios universitarios, afirma con ello implícitamente que se puede ser conocedor del Ser en general sin saber nada serio de ningún ente en particular. En la práctica, el tipo del licenciado en filosofía no conoce oficialmente más que la tradición artesanal de su propio gremio.

19

Aquesta grotesca pretensió del metafísic llicenciat té una explicació històrica bastant convincent. No és l'única. I fins i tot és menys important que les causes abans considerades de la persistència de la filosofia com a especialitat acadèmica. Però aclareix el detall de l'organització de les seccions de filosofia: sembla, en efecte, versemblant que la “saviesa” de l'Ésser en general fos considerada ben situada dins una secció universitària com les altres pel fet que l'estudiant que hi arriba ja és batxiller. I l'aprenent tradicional de teologia és el batxiller en arts. La secularització de la Universitat –especialment intensa en els països de fe catòlica, per l'agressivitat del tot-o-res característica d'aquesta confessió– ha situat la filosofia en el lloc tradicional de la teologia, eliminant aquesta darrera (a diferència del que s'esdevé en la Universitat protestant) de la Universitat. L'ha situada a l'abast del batxillerat en arts liberals. Amb això queda visible l'anacronisme de la institució filosòfica acadèmica: mentre que un batxiller en arts de l'any 1267 coneix oficialment les arts liberals de la seva època i es troba culturalment preparat per a teologitzar, el batxiller de 1968 es troba oficialment preparat per a començar el seu batxillerat en arts: per a matricular-se en ciències, en història o en economia. Per tant, els estudiants que es matriculen en la secció de filosofia no són en realitat “batxillers en arts” oficialment preparats per a l'exercici intel·lectual (teo-)filosòfic. Per això llur formació no els permetrà d'exercir, un cop llicenciats, sinó una activitat intel·lectual d'interès exclusivament endogremial. I per això, en canvi, són filòsofs característics de l'època diversos físics, alguns doctors en filosofia extra –o poc– acadèmics, algun economista i sociòleg, uns quants polítics i quatre artistes.

Esa grotesca pretensión del metafísico licenciado tiene una explicación histórica bastante convincente. No es la única. Y es incluso menos importante que las causas antes consideradas de la persistencia de la filosofía como especialidad académica. Pero aclara bien el detalle de la organización de las secciones de filosofía: parece, en efecto, verosímil que el “saber” del Ser en general se considerara bien situado en una sección universitaria como las demás por el hecho de que el estudiante que llega a ella es ya bachiller. Y el aprendiz tradicional de teología es el bachiller en artes. La secularización de la Universidad –especialmente intensa en los países de fe católica, por la agresividad del todo o nada característica de esta confesión– ha situado la filosofía en el lugar tradicional de la teología, eliminando a ésta (a diferencia de lo que ocurre en la Universidad protestante) de la Universidad. La ha situado al alcance del bachiller en artes liberales. Con eso queda visible el anacronismo de la institución filosófica académica: mientras que un bachiller en artes del año 1267 conoce oficialmente las artes liberales de su época y está culturalmente preparado para teologizar, el bachiller de 1968 está oficialmente preparado para empezar su bachillerato en artes: para matricularse en ciencias, en historia o en economía. Por tanto, los estudiantes que se matriculan en la sección de filosofía no son en realidad “bachilleres en artes” oficialmente preparados para el ejercicio intelectual (teo-) filosófico. Por eso su formación no les permitirá ejercer, una vez licenciados, más que una actividad intelectual de interés exclusivamente endo-gremial. Y por eso, en cambio, son filósofos característicos de la época varios físicos, algunos doctores en filosofía extra- o poco académicos, algún que otro economista y sociólogo, unos cuantos políticos y un manojo de artistas.

20

Aquesta conclusió no es basa en un aristocraticisme intel·lectual que menyspreï l'ensenyament i només apreciï la investigació, la producció intel·lectual, la invenció positiva o crítica de la veritat. Perquè no s'ensenya filosofia; s'ensenya –en tot cas– a filosofar. Allò que se'n diu ensenyar (o saber) filosofia és transmetre (o conèixer) dades històriques, molt sovint sense ni ombra de consciència històrica, sinó amb el repulsiu sacrificium intellectus del fidel seguidor d'un dogma. Resta, doncs, fora de lloc la imaginable objecció: “¿No és raonable comptar amb professors de filosofia que no siguin filòsofs, com és raonable comptar amb professors de física que no investiguin?” La resposta és: No; perquè, mentre que efectivament hi ha coneixements generals i elementals de física a transmetre, no hi ha, en canvi, saviesa filosòfica substantiva. El professor de física no és només una figura raonable, sinó, a més, un ofici necessari. El professor de filosofia no és només una figura parasitària, sinó, a més, destructiva: destructiva de la capacitat que els joves tinguin per a filosofar. “Ensenya” a filosofar, sempre que no en faci un ofici, aquell qui filosofa. Mentre que, perquè el jove a qui això pugui interessar conegui el pensament de Plató, basta proporcionar-li una bona biblioteca, o posar a la seva disposició una biblioteca decent i un bon manual de biblioteconomia.

Esa conclusión no se basa en un aristocraticismo intelectual que despreciara la enseñanza y no apreciara más que la investigación, la producción intelectual, la invención positiva o crítica de la verdad. Pues no se enseña filosofía; se enseña –si acaso– a filosofar. Lo que se llama enseñar (o saber) filosofía es trasmitir (o conocer) datos históricos, muy frecuentemente sin la menor consciencia histórica, sino con el repulsivo sacrificium intellectus del fiel seguidor de un dogma. Está, pues, fuera de lugar la imaginable objeción: “¿No es razonable contar con profesores de filosofía que no sean filósofos, igual que es razonable contar con profesores de física que no investiguen?”. La respuesta es: No; porque, mientras que, efectivamente, hay conocimientos generales y elementales de física que trasmitir, no hay, en cambio, saber filosófico sustantivo. El profesor de física no es sólo una figura razonable, sino, además, un oficio necesario. El profesor de filosofía no es sólo una figura parasitaria, sino, además, destructiva: destructiva de la capacidad que los jóvenes tengan de filosofar. “Enseña” a filosofar, siempre que no haga de ello oficio, el que filosofa. Mientras que para que el joven al que ello pueda interesar conozca el pensamiento de Platón, basta con suministrarle una buena bibliografía, o con poner a su disposición una biblioteca decente y un buen manual de biblioteconomía.

21

La pèrdua de la formació del llicenciat en filosofia no és, doncs, lamentable, sinó desitjable. Però, en canvi, hi ha un parell de coses que potser es perdrien –o la preservació o consecució de les quals es dificultaria– en suprimir la llicenciatura en filosofia i, per tant, les seccions d'aquesta especialitat. Una d'aquestes dues coses ja ha estat parcialment és la saviesa sobre la saviesa gremial del filòsof tradicional. La saviesa gremial en si del filòsof és, des del punt de vista que aquí sostenim, una cosa sense valor substantiu. Però ha estat i és un producte que, com tot producte, interessa també per raons adjectives (per al coneixement d'altres coses) i, per tant, mereix estudi com a cosa. Fins ara, aquest estudi –allò que Morris Lazerowitz ha anomenat “metafilosofia”– ha estat obra d'especialistes en filosofia que, pel sol fet de “metafilosofar”, revelen que creuen molt poc en la filosofia substantiva. Llurs treballs, en canvi, són realment valuosos per a la comprensió del passat, encara present, de la cultura superior. És possible, però no segur, que la supressió de les seccions de filosofia, en restringir les perspectives d'una carrera universitària de “filòsof” acadèmic, paralitzés aquest tipus d'investigació. L'altra pèrdua possible ho seria només, en realitat, pera les universitats on les seccions de filosofia, o alguns de llurs membres, han demostrat més lucidesa respecte a llur justificació insuficient i han intentat de ser en certa mesura centres articuladors del filosofar de científics, artistes o professionals. Tenir en compte això és, en el fons, més un escrúpol que res. Perquè els dos casos que el signant ha conegut de prop –un intent de Heinrich Scholz a Münster i un altre de Jaume Bofill a Barcelona– van restar molt lluny de complir els programes que s'havien proposat aquests dos filòsofs. Però, almenys en principi, és just de reconèixer que l'eliminació de la llicenciatura en filosofia (i, per tant, de la secció) podria comportar la pèrdua de l'únic centre actualment existent d'articulació possible del filosofar universitari.

La pérdida de la formación del licenciado en filosofía no es, pues, lamentable, sino deseable. Pero, en cambio, hay un par de cosas que acaso se perdieran –o cuya preservación o consecución se dificultara– al suprimirse la licenciatura en filosofía y, por tanto, las secciones de esa antiespecialidad. Una de esas dos cosas ha quedado ya parcialmente aludida: es el saber acerca del saber gremial del filósofo tradicional. El saber gremial mismo del filósofo es, desde el punto de vista aquí sostenido, algo sin valor sustantivo. Pero ha sido y es un producto que, como todo producto, interesa también por razones adjetivas (para el conocimiento de otras cosas) y, por tanto, merece estudio como cosa. Hasta ahora, ese estudio –lo que Morris Lazerowitz ha llamado “metafilosofía”– ha sido obra de especialistas en filosofía que, por el mero hecho de “metafilosofar”, están indicando que creen muy poco en la filosofía sustantiva. Sus trabajos, en cambio, son realmente valiosos para la comprensión del pasado, aún presente, de la cultura superior. Es posible, aunque no seguro, que la supresión de las secciones de filosofía, al restringir las perspectivas de una carrera universitaria de “filósofo” académico, paralizara este tipo de investigación. La otra posible pérdida lo sería en realidad sólo para las Universidades cuyas secciones de filosofía, o algunos de cuyos miembros, han mostrado más lucidez respecto de su insuficiente justificación, y han intentado ser en alguna medida centros articuladores del filosofar de científicos, artistas o profesionales. Tener esto en cuenta es, en el fondo, más escrúpulo que otra cosa. Pues los dos casos que ha conocido de cerca el firmante –un intento de Heinrich Scholz en Münster y otro de Jaume Bofill en Barcelona– estuvieron muy lejos de cumplir los programas que se habían propuesto ambos filósofos. Pero, en principio al menos, es justo reconocer que la eliminación de la licenciatura en filosofía (y, por tanto, de la sección) podría acarrear la pérdida del único centro hoy existente de articulación posible del filosofar universitario.

22

Ara bé: s'esdevé, sortosament, que les raons que motiven l'eliminació de la llicenciatura en filosofia i el desig de no perdre les dues coses, a les quals acabem de referir-nos –la investigació metafilosòfica i la coordinació o articulació del filosofar de les facultats– coincideixen a indicar la mateixa via: suprimida la filosofia coma especialitat, cal restablirla com a universalitat. Dit amb llenguatge de decret-llei: suprimida la llicenciatura en filosofia, cal reorganitzar el doctorat en filosofia. Suprimida la secció particular, cal crear l'institut general, no part de cap facultat, sinó projecció de totes.

Ahora bien: ocurre, afortunadamente, que las razones que motivan la eliminación de la licenciatura en filosofía y el deseo de no perder las dos cosas últimamente referidas –la investigación metafilosófica y la coordinación o articulación del filosofar de las Facultades– coinciden en indicar la misma vía: suprimida la filosofía como especialidad, hay que restablecerla como universalidad. Dicho con lenguaje de Decreto-ley: suprimida la licenciatura en filosofía, hay que reorganizar el doctorado en filosofía. Suprimida la sección particular, hay que crear el Instituto general, no parte de ninguna Facultad, sino proyección de todas ellas.

23

L'organització d'un institut general de filosofia (o central, que seria l'expressió dels actuals reformadors de la Universitat alemanya), com a emanació de totes les facultats (si és que la reforma democràtica de la Universitat decideix mantenir-les), o d'altres articulacions del cos universitari, s'hauria de basar en uns quants principis que basten pera determinar-ne en línies generals l'estructura i el funcionament: l'institut no cobreix un període de llicenciatura; rep principalment els llicenciats, sense prohibir l'accés als estudiants, els quals, però, no hi poden obtenir cap títol; la classe magistral resta fora de lloc en l'institut: encara que és connatural amb la seva posició universitària central o general l'organització de conferències o de cicles de conferències per a estudiants de les diverses especialitats, això no obstant, els qui s'hi inscriguin han d'haver assolit prèviament una maduresa universitària per a la qual la lliçó magistral seria forçosament una pèrdua de temps (i no és que vulguem afirmar amb això que existeixi cap ésser racional per al qual la lliçó magistral no ho sigui, una completa pèrdua de temps); “l'ensenyament” de l'institut no pot ser sinó assistència a la investigació; per tant, les places de “professors” (més adequadament caldria anomenar-los membres de l'institut) han de ser instituïdes i cobertes amb criteris distints dels pseudo-didàctics que actualment serveixen per a instal·lar vitalíciament els catedràtics o agregats en llurs trons, enfront de vint files de trenta seients cada una; a part els “metafilòsofs” i els investigadors d'història de la cultura superior, aquest personal ha d'encloure científics teòrics i de laboratori, investigadors de camp i metodòlegs, tecnòlegs, artistes i fins i tot professionals d'activitats pràctiques; és obvi que part d'aquest personal pot tenir funcions docents o d'investigació en altres llocs. En tot cas, l'únic títol expedit per l'Institut –el de doctor en filosofia– en pressuposa l'obtenció d'un altre –assenyaladament la llicenciatura en alguna especialitat– que l'Institut no pot subministrar.

La organización de un Instituto general de filosofía (o central, que sería la expresión de los actuales reformadores de la Universidad alemana), como emanación de todas las Facultades (si es que la reforma democrática de la Universidad decide mantenerlas) o de otras articulaciones del cuerpo universitario, debería basarse en unos cuantos principios que bastan para determinar en líneas generales su estructura y su funcionamiento: el Instituto no cubre un período de licenciatura; recibe principalmente a licenciados, sin prohibir el acceso a estudiantes, los cuales, sin embargo, no pueden obtener título en él; la clase magistral está fuera de lugar en el Instituto: aunque es connatural con su posición universitaria central o general el organizar conferencias o ciclos de conferencias para estudiantes de las diversas especialidades, sin embargo, los inscritos en él tienen que haber alcanzado ya previamente una madurez universitaria para la cual la lección magistral sería forzosamente una pérdida de tiempo (esto sea dicho sin afirmar que haya algún ser racional para el cual la lección magistral no sea una completa pérdida de tiempo); la “enseñanza” del Instituto no puede ser sino asistencia a la investigación; por tanto, las plazas de “profesores” (más adecuadamente llamables miembros del Instituto) tienen que instituirse y cubrirse con criterios distintos de los pseudo-didácticos que sirven hoy para aposentar vitaliciamente a catedráticos o agregados en sus tronos enfrentados a veinte filas de treinta asientos cada una; aparte de los “metafilósofos” y de los investigadores de historia de la cultura superior, ese personal debe incluir científicos teóricos y de laboratorio, investigadores de campo y metodólogos, tecnólogos, artistas y hasta profesionales de actividades prácticas; es obvio que parte de ese personal puede tener funciones docentes o de investigación en otros lugares. En cualquier caso, el único título expedido por el Instituto –el de Dr. en Filosofía– presupone la obtención de otro –señaladamente la licenciatura en alguna especialidad– que el Instituto no puede suministrar.

24

No cal detallar més: en absència de la bàsica reforma universitària, la reflexió sobre un tema com aquest esdevé més utòpica com més s'atansa al terreny de les decisions concretes configuradores de la institució. L'únic que cal, tal com es troben les coses en el moment present, és deixar ben clar el sentit del primer pas proposat per obtenir una raonable orientació filosòfica dels estudis superiors: l'eliminació de la llicenciatura o secció de filosofia. Aquest pas suprimeix una institució d'existència purament burocràtica, que falseja la “superioritat” o universalitat del punt de vista filosòfic en fer-lo propi d'una secció, d'una particularitat mantinguda per administratiu institucional que produeix la demanda dels seus títols.

* * *

No es cosa de detallar más: en ausencia de la básica reforma universitaria, la reflexión sobre un asunto así se hace tanto más utópica cuanto más se acerca al terreno de las decisiones concretas configuradoras de la institución. Lo único que importa, tal como están las cosas en este verano de 1967, es dejar claro el sentido del primer paso propuesto para obtener una razonable orientación filosófica de los estudios superiores: la eliminación de la licenciatura o sección de filosofía. Ese paso suprime una institución de existencia puramente burocrática, que falsea la “superioridad” o universalidad del punto de vista filosófico al hacerlo propio de una sección, de una particularidad mantenida por el aparato administrativo institucional que produce la demanda de sus títulos.

* * *

25

Extirpat el tumor pseudo-filosòfic que és l'especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l'art i la pràctica racional. L'eliminació de la filosofia com a llicenciatura especial ha de tenir com a finalitat la restitució de la motivació filosòfica, universalment crítica. L'Institut general o central de filosofia ha de contribuir a aquesta tasca. En primer lloc, de la manera que ja hem assenyalat. Però aquesta via –la dels seminaris, la preparació d'un doctorat no reservat a un gremi, els cursos d'investigació, les conferències per a oients de totes les facultats, &c.–, encara que fos la més òbvia de seguida que existís l'Institut, no seria pas la de més abast. Per a apreciar això convé considerar la pràctica comuna de les diverses facultats des del punt de vista de la seva qualitat filosòfica.

Extirpado el tumor pseudofilosófico que es la especialización en filosofía, se trata luego de promover la motivación filosófica auténtica que acompaña siempre la ciencia, el arte y la práctica racional. La eliminación de la filosofía como licenciatura especial debe tener como finalidad la restitución de la motivación filosófica, universalmente crítica. El Instituto general o central de filosofía tiene que contribuir a esa tarea. Ante todo de la manera ya apuntada. Pero esa vía –la de los seminarios, la preparación de un doctorado no reservado a un gremio, los cursos de investigación, las conferencias para oyentes de todas las Facultades, &c.–, aunque fuera la más obvia en cuanto existiera el Instituto, no sería la de más alcance. Para apreciar ésto conviene considerar la práctica común de las diversas Facultades desde el punto de vista de su calidad filosófica.

26

Respecte a aquest punt, podem fer una divisió, classificant els ensenyaments superiors en dos grups: els estudiants de les diverses seccions de Lletres i els d'Econòmiques, Polítiques i Comercials cursen una assignatura (o dues) d'introducció a la filosofia; les altres facultats s'enclouen en un altre grup, el dels centres sense cap ensenyament filosòfic. La Facultat de Dret es troba en una situació especial i interessant que val la pena de considerar a part. Però abans cal que diguem alguna cosa respecte a aquells dos grups: en el segon tot és per fer, encara, pel que fa a la dimensió filosòfica de l'ensenyament (deixant a part el que puguin fer alguns professors); en el primer cal desfer abans de fer, perquè, amb alguna excepció (i aquí no considerem les excepcions), en els ensenyaments superiors d'aquest grup l'ensenyament filosòfic és impartit per la secció de filosofia a través d'uns missioners situats en aquesta mena de partibus infidelium. Poques rareses universitàries són tan insostenibles com la idea que el moment adequat per a institucionalitzar la reflexió filosòfica en Econòmiques, Filologia Romànica o Història es troba precisament al començament de l'estudi especial. Com que en aquest moment l'estudiant no disposa de coneixements substantius de la seva ciència suficients per a nodrir l'anàlisi filosòfica, l'aparició primerenca de l'assignatura Fonaments de Filosofia sanciona definitivament l'escissió entre el coneixement real i la reflexió filosòfica, entre coneixement i autoconeixement. Indubtablement, això és un èxit pera la ideologia filosòfica especulativa i per a la ideologia justificadora del gremi dels professors de filosofia: perquè aquesta escissió és molt útil per a fer arrelar en l'estudiant la idea d'una disciplina arcana i substantiva, aliena als temes, als resultats, i als mètodes del seu propi estudi, i la “superioritat” de la qual respecte a aquest deu tenir unes arrels sublims, puix que no s'entén. No és menys cert –diguem-ho de passada– que el procediment només té èxit amb els estudiants menys intel·ligents o més conformistes. Els altres acostumen a dividir-se en dos grups: els menys reflexius infereixen de l'estranyesa ex-machina dels Fonaments de Filosofia –sobretot si aquests són “ensenyats” amb un temari sistemàtic i especulatiu tradicional– la conclusió, més o menys fonamentada segons els casos, que aquesta assignatura és una solemne buidor arbitrària i parasitària; els més reflexius i aquells la raó dels quals sigui menys violada pel gran inquisidor propietari o posseïdor de la càtedra, comprenen, cap a mig curs, que llur possibilitat de pensar filosòficament depèn de llur competència d'especialista.

Una división puede trazarse a este respecto, clasificando las enseñanzas superiores en dos grupos: los estudiantes de las varias secciones de Letras y los de Económicas, Políticas y Comerciales cursan una asignatura (o dos) de introducción a la filosofía; las demás Facultades se incluyen en otro grupo, el de los centros sin ninguna enseñanza filosófica. La Facultad de Derecho se encuentra en una situación especial e interesante que merece consideración aparte. Pero antes conviene decir algo respecto de aquellos dos grupos: en el segundo está todo por hacer en cuanto a dimensión filosófica de la enseñanza (dejando aparte lo que puedan hacer algunos profesores); en el primero hay que deshacer antes de hacer, porque, con alguna excepción (y aquí no se consideran las excepciones), la enseñanza filosófica es impartida en ellas por la sección de filosofía a través de misioneros situados en semejantes partibus infidelium. Pocas rarezas universitarias son tan insostenibles como la idea de que el momento adecuado para institucionalizar la reflexión filosófica en Económicas, Filología románica o Historia se encuentre precisamente al comienzo del estudio especial. Como en ese momento el estudiante no dispone de conocimientos sustantivos de su ciencia, suficientes para alimentar el análisis filosófico, la temprana aparición de la asignatura Fundamentos de Filosofía sanciona definitivamente la escisión entre el conocimiento real y la reflexión filosófica, entre conocimiento y autoconocimiento. Sin duda es eso un éxito para la ideología filosófica especulativa y para la ideología justificadora del gremio de los profesores de filosofía: pues dicha escisión es muy útil para arraigar en el estudiante la idea de una disciplina arcana y sustantiva, ajena a los temas, los resultados y los métodos de su propio estudio y cuya “superioridad” sobre éste debe tener muy sublimes raíces, puesto que no se entiende. No menos cierto es –dicho sea de paso– que el procedimiento sólo tiene ese éxito con los estudiantes menos inteligentes o más conformistas. Los otros suelen dividirse en dos grupos: los menos reflexivos infieren de la extrañeza ex-machina de los Fundamentos de Filosofía –sobre todo si éstos se “enseñan” con un temario sistemático y especulativo tradicional– la conclusión, más o menos fundada según los casos, de que esa asignatura es una solemne vaciedad arbitraria y parasitaria; los más reflexivos, y aquellos cuya razón sea menos violada por el gran inquisidor propietario o posesor de la cátedra, comprenden a mitad de curso que su posibilidad de pensar filosóficamente depende de su competencia de especialista.

27

La Facultat de Dret ens mostra l'únic intent d'incorporació orgànica del punt de vista filosòfic: l'assignatura filosòfica d'aquesta facultat no és pas una assignatura de genèrics Fonaments de Filosofia, sinó una Filosofia del Dret. L'organicitat només és aparent, però és ben reeixida des del punt de vista formal: la Filosofia del Dret és una assignatura de cinquè curs. El que passa és que, per causes socials i polítiques conegudes, es tracta d'una assignatura premeditadament ideològica, controlada amb el mateix rigor que les càtedres de les seccions de filosofia (i per les mateixes raons). Al marge de la voluntat del professor (segons la diplomàtica excepció que ja hem fet diverses vegades), l'assignatura està destinada a l'adoctrinament; ja la mateixa expressió “Filosofia del Dret” al·ludeix entre els juristes a una determinada orientació ideològica (i ja no parlem del “Dret Natural” de primer curs). D'altres tendències del pensament jurídic –i especialment les menys ideològiques– acostumen a referir-se amb altres noms a la reflexió metajurídica. Per això la persistència del Dret Natural i la Filosofia del Dret en les actuals facultats espanyoles és només un indici de la victòria de la pràctica i de la doctrina reaccionàries de fa trenta anys, i no d'una recerca de dimensió crítica filosòfica en l'estudi especialitzat.

La Facultad de Derecho muestra el único intento de incorporación orgánica del punto de vista filosófico: la asignatura filosófica de esa Facultad no es una de genéricos Fundamentos de Filosofía, sino una Filosofía del Derecho. La organicidad es sólo aparente, pero está bien lograda desde el punto de vista formal: la Filosofía del Derecho es una asignatura de quinto curso. Lo que ocurre es que, por causas sociales y políticas conocidas, se trata de una asignatura premeditadamente ideológica, controlada con el mismo rigor que las cátedras de las secciones de filosofía (y por las mismas razones). Al margen de la voluntad del profesor (según la diplomática salvedad ya varias veces hecha), la asignatura está destinada al adoctrinamiento: ya la misma expresión “Filosofía del Derecho” alude entre los juristas a una determinada orientación ideológica (por no hablar siquiera del “Derecho Natural” de primer curso). Otras tendencias del pensamiento jurídico –y especialmente las menos ideológicas– suelen referirse con otros nombres a la reflexión metajurídica. Por eso la persistencia del Derecho Natural y la Filosofía del Derecho en las actuales Facultades españolas, es sólo indicio de la victoria de la práctica y la doctrina reaccionarias hace treinta años, no de una búsqueda de dimensión crítica filosófica en el estudio especializado.

28

Però, encara que només sigui formalment, aquesta Filosofia del Dret a cinquè curs indica vagament un camí adequat. Per això una crítica d'aquesta solució, la millor de les existents tradicionalment, pot constituir un bon punt de partida. Dels dos vicis capitals de l'ensenyament filosòfic acadèmic –l'ideologisme de la institució en si i el contingut ideològic que aquesta transmet–, la fórmula de la Facultat de Dret, en principi, només presenta el segon. Aquest és presentat –almenys avui a Espanya– d'una manera inevitable i tan totalitària que ja es manifesta en el mateix rètol de “Filosofia del Dret”. Però l'altre vici, en principi, és evitat: el professor de Filosofia del Dret generalment no és aliè científicament –i, donada la composició del professorat espanyol, ni tan sols professionalment– a la problemàtica jurídica positiva. Per tant, no es presenta davant els estudiants com l'enviat d'una enigmàtica instància titular d'una saviesa substantiva superior a la de la ciència jurídica. Com que el professor de Filosofia del Dret és una persona versada en Dret, i fins i tot en el Dret Positiu del país, en principi seria capaç de filosofar sobre aquest Dret. El seu filosofar podria ser, doncs, autèntic, una veritable reflexió metajurídica i no una mera especulació ideològica justificadora de la positivitat jurídica donada.

Pero, aunque sólo sea formalmente, esa Filosofía del Derecho en quinto curso indica vagamente un camino adecuado. Por eso una crítica de esa solución, la mejor de las tradicionalmente dadas, puede constituir un buen arranque. De los dos vicios capitales de la enseñanza filosófica académica –el ideologismo de la institución misma y el contenido ideológico transmitido por ella– la fórmula de la Facultad de Derecho presenta en principio sólo el segundo. Éste lo presenta –al menos hoy en España– de un modo inevitable y de una forma tan totalitaria que se manifiesta ya en el mismo rótulo “Filosofía del Derecho”. Pero el otro queda en principio evitado: el profesor de Filosofía del Derecho no suele ser ajeno científicamente –y, dada la composición del profesorado español, ni siquiera profesionalmente– a la problemática jurídica positiva. Por tanto, no se presenta ante los estudiantes como enviado de una enigmática instancia titular de un saber sustantivo superior al de la ciencia jurídica. Como el profesor de Filosofía del Derecho es una persona versada en Derecho, y hasta en el Derecho positivo del país, sería en principio capaz de filosofar sobre ese Derecho. Su filosofar podría ser, pues, auténtico, verdadera reflexión metajurídica y no mera especulación ideológica justificadora de la positividad jurídica dada.

29

Ho podria ser, però no acostuma a ser-ho. Però això és degut a les causes polítiques que ja hem alludit abans, i que no constitueixen l'objecte d'aquestes consideracions. Deixant-les de banda, resta per veure, de tota manera, la principal limitació del valor filosòfic d'una solució com la de les actuals Facultats de Dret. Aquesta limitació consisteix en això: que, pel fet que la filosofia, per efecte de les ideologies vigents, és concebuda com una saviesa substantiva, la reflexió filosòfico-jurídica tendeix també a cristal·litzar com un sistema, o bé, quan el bon gust o l'escassa afecció especulativa (i ambdues coses van molt juntes) del professor li impedeix d'usar aquesta fórmula, l'assignatura es converteix en una història d'ella mateixa. En el primer cas tenim tota la falsedat vanitosa de les versions modernes de la filosofia tradicional. En el segon, una manera de sortir del pas típica també de les seccions de filosofia i basada, com en aquestes, en el supòsit infundat de la substantivitat o pseudo-positivitat de la “saviesa” filosòfica (filosòfico-jurídica, en aquest cas). D'aquesta manera el burocràtic i esplèndid aïllament de la filosofia en la Universitat es trasllada a l'interior de la Facultat de Dret. Aquest resultat és reforçat, encara, pel caràcter apologètic de l'assignatura Filosofia del Dret, feta de refutacions de tot el que no hagi passat per Trento i d'exaltació d'una cosa tan escassament trentina com ho és el dret civil burgès. Però fins i tot amb independència d'aquest reforç ideològic per part dels continguts, la practica institucional mateixa ha traçat amb prou eficàcia l'escissió entre els coneixements jurídics positius i metodològics, apresos de professors que sovint fan ostentació fins i tot de llur desinterès pels plantejaments filosòfics, i la “saviesa” jurídico-filosòfica, ensenyada com una cosa tan substantiva que ni tan sols remet a l'ordenament jurídic positiu (ni, menys encara, n'arrenca).

Podría, aunque no suele serlo. Pero esto se debe a las causas políticas antes aludidas, las cuales no son objeto de estas consideraciones. Dejándolas aparte, queda, por ver de todos modos, la principal limitación del valor filosófico de una solución como la de las actuales Facultades de Derecho. Esta limitación consiste en que, al concebirse la filosofía, por efecto de las ideologías vigentes, como un saber sustantivo, la reflexión filosófico-jurídica tiende también a cristalizar como sistema, o bien, cuando el buen gusto o la escasa afición especulativa (y ambas cosas van muy juntas) del profesor le impiden usar esa fórmula, la asignatura se convierte en una historia de sí misma. En el primer caso se tiene toda la falsedad vanidosa de las versiones modernas de la filosofía tradicional. En el segundo, una forma de salir del paso también típica de las secciones de filosofía, y basada, como en éstas, en el supuesto infundado de la sustantividad o pseudopositividad del “saber” filosófico (filosófico-jurídico en este caso). De este modo el burocrático espléndido aislamiento de la filosofía en la Universidad se traslada al interior de la Facultad de Derecho. Este resultado se refuerza aun por el carácter apologético de la asignatura Filosofía del Derecho, hecha de refutaciones de cuanto no haya pasado por Trento y de exaltación de algo tan escasamente trentino como el Derecho Civil burgués. Pero ya con independencia de ese refuerzo ideológico por los contenidos, la práctica institucional misma ha trazado con suficiente eficacia la escisión entre los conocimientos jurídicos positivos y metodológicos, aprendidos de profesores que, frecuentemente, hacen ostentación incluso de su desinterés por los planteamientos filosóficos, y el “saber” jurídico-filosófico, enseñado como cosa tan sustantiva que ni siquiera remite al ordenamiento jurídico positivo (ni menos arranca de él).

30

¿Cal inferir d'aquestes observacions que el més raonable seria suprimir també la “Filosofia del Dret”, com els “Fonaments de Filosofia” d'Econòmiques i Lletres, i com la mateixa secció de filosofia? Potser sí que aquesta solució seria la més raonable, un cop organitzat un Institut general de filosofia, on no deixaria d'haver-hi membres juristes i on es podrien matricular els llicenciats en Dret amb afeccions filosòfiques. Però, de tota manera, l'assignatura Filosofia del Dret representa el millor procediment d'institucionalització dels estudis filosòfics que existeix actualment, perquè es basa en la idea de posar la reflexió filosòfica en la formació de l'especialista com a tal especialista, no, com una assignatura d'adorn, en la perifèria del seu amaniment cultural. La principal causa que fa que aquesta solució no doni actualment cap resultat apreciable és l'escissió, dins la mateixa facultat, entre exercici intel·lectual positiu i exercici intel·lectual filosòfic. Aquesta escissió, com ja hem dit, és deguda al seu torn a la vigència de la vella ideologia filosòfica que presenta la filosofia com una saviesa substantiva i sublim, superior al coneixement científic. Les ciències, doncs, haurien de confirmar aquesta saviesa. Si no ho fan –diu el filòsof especulatiu–, és que són una activitat inferior, no una saviesa veritable o autentica; si no ho fan –diu el realista professor de Dret Positiu–, és que la Filosofia del Dret es una entabanada que convé no condemnar perquè resulta un útil flanqueig moral dels interessos dels clients més capaços de pagar minutes respectables. Caldria acabar amb la vigència d'aquestes ideologies filosòfiques en la mentalitat dels professors de Dret (en el cas considerat) per tal de fer possible que l'estudi positiu adquirís les perspectives crítiques que li atorguen dimensió filosòfica: la crítica o anàlisi de fonaments, consciència dels problemes gnoseològics radicals de qualsevol coneixement positiu, i la crítica històrico-social, consciència de la gènesi i de les perspectives d'aquest coneixement. La superioritat de la fórmula de la Facultat de Dret pot ser apreciada en aquest punt: l'examen crític del funcionament d'aquesta fórmula acaba per portar al “problema primer i principal”, el de l'home –el dels professors, en aquest cas.

* * *

¿Debe inferirse de esas observaciones que lo más razonable es suprimir también la “Filosofía del Derecho”, igual que los “Fundamentos de Filosofía” de Económicas y Letras y que la misma sección de filosofía? Es posible que esa solución fuera la más razonable, una vez organizado un Instituto general de filosofía en el que no dejaría de haber miembros juristas y en el que podrían matricularse los licenciados en Derecho con aficiones filosóficas. Pero, de todos modos, la asignatura Filosofía del Derecho representa el mejor procedimiento de institucionalización de los estudios filosóficos hoy existente, porque se basa en la idea de poner la reflexión filosófica en la formación del especialista como tal especialista, no como asignatura de adorno, en la periferia de su aderezo cultural. La principal causa de que esa solución no dé hoy ningún resultado apreciable es la escisión, en la Facultad misma, entre ejercicio intelectual positivo y ejercicio intelectual filosófico. Esta escisión, como queda dicho, se debe a su vez a la vigencia de la vieja ideología filosófica que presenta la filosofía como un sublime saber sustantivo superior al conocimiento científico. Las ciencias tendrían entonces que confirmar ese saber. Si no lo hacen –dice el filósofo especulativo– es que son una actividad inferior, no verdadero o auténtico saber; si no lo hacen –dice el realista profesor de Derecho positivo–, es que la filosofía del Derecho es una filfa a la que conviene no condenar porque resulta ser un útil flanqueo moral de los intereses de los clientes más capaces de pagar minutas respetables. Haría falta terminar con la vigencia de esas ideologías filosóficas en la cabeza de los profesores de Derecho (en el caso considerado) para posibilitar que el estudio positivo adquiriera las perspectivas críticas que le dan dimensión filosófica: la crítica o análisis de fundamentos, consciencia de los problemas gnoseológicos radicales de cualquier conocimiento positivo, y la crítica histórico social, consciencia de la génesis y de las perspectivas de ese conocimiento. La superioridad de la fórmula de la Facultad de Derecho puede apreciarse en este punto: el examen crítico del funcionamiento de esa fórmula acaba por llevar al “problema primero y principal”, el del hombre –el de los profesores en este caso.

* * *

31

La formació dels docents és un problema central de tota organització de l'ensenyament. No sembla, però, que els textos legals o crítics referents a l'ensenyament superior siguin gaire explícits sobre aquesta matèria. Això és degut probablement al fet que el problema té característiques especials quan es tracta de l'ensenyament superior. Quan es tracta de l'ensenyament primari o mitjà, sempre és possible de remetre's, per a la formació dels mestres, a uns nivells més alts de l'ensenyament. Això no és possible en el cas de l'ensenyament superior, llevat pel que fa a un aprenentatge de tècniques pedagògiques en alguna escola especial. Però, respecte a la formació del coneixement, la Universitat produeix els seus propis professors. Això significa, entre altres coses, que la influència de la ideologia dominant en la societat (d'una manera orgànica o per coacció del poder polític) sobre els criteris determinants del nomenament i l'actuació dels professors universitaris no té altra mediació que el mateix organisme universitari (mentre que les mediacions s'acumulen abans d'arribar als criteris anàlegs corresponents al mestre elemental). Per això, en aquest punt, la instància decisiva no és la reforma universitària. Mentre no sigui destruït l'imperi de la ideologia filosòfica actualment dominant, i no solament el dels continguts ideològics, sinó també el dels recipients (l'imperi ideològic de la mateixa institució), el científic docent continuarà essent majoritàriament tallat pel mateix patró d'avui: acrític-positivista-inconscient en les matèries positives de la seva especialitat i no menys acrític-creient en les més peregrines fantasies (inclosa potser la filosofia especulativa) pel que fa a la resta.

La formación de los docentes es un problema central de toda organización de la enseñanza. No parece, sin embargo, que los textos legales o críticos referentes a la enseñanza superior sean muy explícitos sobre esta materia. Ello se debe, probablemente, a que el problema tiene características especiales cuando se trata de la enseñanza superior. En tratándose de la enseñanza primaria o de la media, siempre cabe remitirse para la formación de los maestros a niveles más altos de la enseñanza. Eso no es posible en el caso de la enseñanza superior, salvo por lo que hace a un aprendizaje de técnicas pedagógicas en alguna escuela especial. Pero en cuanto a la formación del conocimiento, la Universidad produce sus propios profesores. Eso significa, entre otras cosas, que la influencia de la ideología dominante en la sociedad (de un modo orgánico o por coacción del poder político) sobre los criterios determinantes del nombramiento y la actuación de los profesores universitarios no tiene más mediación que el organismo universitario mismo (mientras que las mediaciones se acumulan antes de llegar a los criterios análogos correspondientes al maestro elemental). Por eso, en este punto, la instancia decisiva no es la reforma universitaria. Mientras no se destruya el imperio de la ideología filosófica hoy dominante, y no sólo el de los contenidos ideológicos, sino también el de los recipientes (el imperio ideológico, de la institución misma), el científico docente seguirá mayoritariamente cortado por el mismo ambiguo patrón de hoy: acrítico positivista inconsciente en las materias positivas de su especialidad y no menos acrítico creyente en las más peregrinas fantasías (incluida acaso la filosofía especulativa) por lo que hace al resto.

32

Kant resumí una vegada gran part del respecte illustrat pel pensament i per la gent declarant que la política no s'ha de proposar canviar els homes; menys encara ho hauria de fer la política universitària, i encara molt menys l'aspecte d'aquesta darrera que és la reorganització dels estudis filosòfics. Del que es tracta és de canviar les condicions en què actuen els homes i, en aquest modest cas concret, de canviar la forma en què els és presentada institucionalment la filosofia. És clar que aquesta alteració influeix indirectament o mediatament en els homes. Però l'essencial és que només aquesta mediatesa aconsegueix d'evitar a una reforma la vana impudícia del profeta que se t'aferra als faldons de l'ànima exigint-te que et giris del revés l'americana. La reforma dels estudis filosòfics en la Universitat no pot adoptar cap procediment propi del profetisme: no pot, per exemple, convocar tots els professors de matèries científico-positives i anunciar-los, en un curset (o novenari) filosòfic, la bona nova que a partir d'aquest moment poden i han d'iniciar l'estudiant en el pensament autocrític (metodològic i històric) respecte a la pròpia saviesa positiva, perquè això és filosofia. La raó principal per a no procedir així és el respecte il·lustrat en el qual s'ha d'inspirar tota reforma democràtica dels estudis superiors. Però hi ha, a més, un altre motiu de pes: res no permet de pensar que la vocació filosòfica sigui en tots els homes cultes tan poderosa com pera imposarlos l'esforç reflexiu de la investigació de fonaments metodològics i genètics i de les perspectives gnoseològiques i socials de llur coneixement positiu. Podem coincidir amb Gramsci que tots els homes són filòsofs, capaços de repensament (per dir-ho així), de pensar autocríticament i de considerar amb consciència analítica les relacions entre llur coneixement i llur comportament. Però d'això no es desprèn que en tots els homes aquesta capacitat estigui disposada a suportar l'esforç d'instrumentació intel·lectual que n'exigeix l'exercici més enllà dels terrenys a l'abast del sentit comú. Aquestar limitació val tant per als estudiants com per als professors: no podem suposar, com a base de la reorganització de la presència de la filosofia en les facultats universitàries, que tots els estudiants i tots els professors de totes les especialitats siguin afeccionats a mirar de prop les arrels filosòfiques del coneixement. Aquesta falsa suposició podria portar fàcilment a una nova solució falsa del problema: per exemple, a la pràctica d'introduir en els programes de qualsevol disciplina uns temes de filosofia de la ciència, més o menys concretament adaptats a la corresponent especialitat, i que, en quedar en mans d'un professor sense afeccions filosòfiques, reproduïssin, ara ja dins les mateixes assignatures, l'escissió tradicional entre enunciats filosòfics suposadament substantius i enunciats positius de real substància, però sense connexió interna amb els primers.

Kant resumió una vez gran parte del respeto ilustrado por el pensamiento y por la gente declarando que la política no debe proponerse cambiar a los hombres; aun menos debería hacerlo la política universitaria, y todavía menos el aspecto de la misma que es la reorganización de los estudios filosóficos. De lo que se trata es de cambiar las condiciones en que actúan los hombres –y, en este modesto caso concreto, de cambiar la forma en que se les presenta institucionalmente la filosofía. Es claro que esa alteración influye indirecta o mediatamente en los hombres. Pero lo esencial es que sólo tal mediatez consigue evitar a una reforma la vana impudicia del profeta que se te agarra de los faldones del alma exigiéndote que vuelvas la chaqueta del revés. La reforma de los estudios filosóficos en la Universidad no puede adoptar ningún procedimiento propio del profetismo: no puede, por ejemplo, convocar a todos los profesores de materias científico-positivas y anunciarles, en un cursillo (o novenario) filosófico, la buena nueva de que a partir de ese momento pueden y tienen que iniciar al estudiante en el pensamiento autocrítico (metodológico e histórico) respecto del propio saber positivo, porque eso es filosofía. La razón principal para no proceder así, es el respeto ilustrado en que debe inspirarse toda reforma democrática de los estudios superiores. Pero hay además otro motivo de peso: nada permite pensar que la vocación filosófica sea en todos los hombres cultos tan poderosa como para imponerles el esfuerzo reflexivo de la investigación de fundamentos metodológicos y genéticos y de las perspectivas gnoseológicas y sociales de su conocimiento positivo. Se puede coincidir con Gramsci en que todos los hombres son filósofos, capaces de repensamiento (por así decirlo), de pensar autocríticamente y de considerar con conciencia analítica las relaciones entre su conocer y su hacer. Pero de eso no se sigue que en todos los hombres esa capacidad esté dispuesta a cargar con el esfuerzo de instrumentación intelectual que requiere su ejercicio más allá de los terrenos abarcables por el sentido común. Esta limitación vale tanto para los estudiantes cuanto para los profesores: no puede suponerse, como base de la reorganización de la presencia de la filosofía en las Facultades universitarias, que todos los estudiantes y todos los profesores de todas las especialidades sean aficionados a mirar de cerca las raíces filosóficas del conocer. Esa falsa suposición podría llevar fácilmente a una nueva solución falsa del problema: por ejemplo, a la práctica de introducir en los programas de cualquier disciplina unos temas de filosofía de la ciencia, más o menos concretamente adaptados a la especialidad de que se tratara, y que, al quedar en manos de un profesor sin aficiones filosóficas, reprodujeran, ahora ya en el seno de las asignaturas mismas, la escisión tradicional entre enunciados filosóficos supuestamente sustantivos y enunciados positivos de real sustancia, pero sin interna conexión con aquellos otros.

33

El filosofar ha d'anar pobre i nu, sense recolzar-se en seccions que expedeixin títols burocràticament útils, sense encarnar-se en assignatures que cal aprovar per a obrir bufet, i sense ni tan sols infiltrar-se més modestament, com una lliçó 1.ª, en els programes de les matèries positives. L'única cosa que es pot fer imperativament en favor de la qualitat filosòfica de l'ensenyament superior és suprimir obstacles. Aquests obstacles són precisament les seccions, les assignatures i les lliçons obligatòries de filosofia. Un cop eliminat tot això, la mateixa creació d'Instituts centrals o generals de filosofia hauria de ser deixada a la iniciativa de les universitats (no a la de les actuals seccions de filosofia). És contraproduent de creure que la legislació pot infondre a científics i tècnics una veritable afecció per la filosofia, una afecció motivada per llur propi coneixement de les coses.

* * *

El filosofar tiene que ir pobre y desnudo, sin apoyarse en secciones que expidan títulos burocráticamente útiles, sin encarnarse en asignaturas de aprobado necesario para abrir bufete, y sin deslizarse siquiera, más modestamente, como lección 1.ª, en programas de materias positivas. Lo único que puede hacerse imperativamente en favor de la calidad filosófica de la enseñanza superior es suprimir obstáculos. Esos obstáculos son precisamente las secciones, las asignaturas y las lecciones obligatorias de filosofía. Eliminadas éstas, la misma creación de Institutos centrales o generales de filosofía debería dejarse a la iniciativa de las Universidades (no a la de las actuales secciones de filosofía). Es contraproducente creer que la legislación puede infundir en científicos y técnicos un gusto verdadero por la filosofía, un gusto motivado por su propio saber de las cosas.

34

Però, en canvi, ja els passos destructius o alliberadors proposats comporten una alteració de les condicions objectives (en aquest cas, institucionals) amb possibles conseqüències favorables per a la qualitat filosòfica dels estudis universitaris. La primera i principal és que la supressió de les seccions de filosofia tendeix a esborrar la idea falsa que la filosofia sigui un cos sistemàtic de coneixement substantiu comparable amb el de qualsevol teoria, coordinable, per tant, en realitat amb qualsevol altre i d'una superioritat consegüentment ideològica, no orgànica amb el procés del coneixement. Això facilita mediatament al científic la consciència quotidiana que la filosofia és més aviat un nivell d'exercici del pensament a partir de qualsevol camp temàtic, inclòs el seu. La nova situació tendeix així a evitar que el científic faci mentalment acomodatícies apel·lacions a la filosofia com a instància esotèrica aliena a la seva pròpia activitat intel·lectual. Tot això tendeix a superar una escissió en la cultura i en la consciència del científic. Finalment, la supressió de les seccions de filosofia –que és la supressió del llicenciat en filosofia i del doctor en filosofia com a especialista– facilita també l'enderrocament d'una falsa autoritat filosòfica; la dels graduats en filosofia. Quan aquesta autoritat intel·lectual usurpada és exercida en un col·loqui amb científics, artistes i homes de la pràctica racional (organitzadors, polítics, &c.), es produeixen espectacles d'allò més depriments: la suma d'ignorància i petulància del filòsof acadèmic típic en un col·loqui sobre indeterminació en microfísica, o sobre fisiologia del sistema nerviós central, o sobre tendències artístiques, o sobre el context econòmico-social de productes culturals superiors (arguments freqüents d'esborronadores reunions), és tan lamentable com la perplexa o militant i fideista atenció amb què l'escolten els científics, desorientats per la ideologia que fa de “la” filosofia una saviesa substantiva obtinguda per mètodes especials. La supressió del títol especial en filosofia pot facilitar l'eliminació de situacions com aquesta. I així pot, indirectament, mediatament, promoure l'accés a autoritat filosòfica dels qui realment tenen alguna cosa en la qual basar-la, com el científic tèoric capaç d'investigació de fonaments, l'historiador capaç de repensar les seves operacions, el “metafilòsof” capaç de practicar cales útils en la tradició filosòfica, l'artista capaç de problematitzar discursivament la seva obra i la dels seus col·legues, el pràctic capaç d'explorar els condicionaments i les perspectives de la seva activitat; i un etcètera que enclou principalment els peoners de la investigació interdisciplinària, no solament d'entre disciplines clàssiques, sinó també d'entre allò que tradicionalment era teoria i art o pràctica.

Pero, en cambio, ya los pasos destructivos o liberatorios propuestos acarrean una alteración de las condiciones objetivas (en este caso institucionales) con posibles consecuencias favorables para la calidad filosófica de los estudios universitarios. La primera y principal es que la supresión de las secciones de filosofía tiende a borrar la idea falsa de que la filosofía sea un cuerpo sistemático de conocimiento sustantivo comparable con el de cualquier teoría, coordinable, por tanto, en realidad con cualquier otro y de superioridad consiguientemente ideológica, no orgánica con el proceso del conocimiento. Esto facilita mediatamente al científico la consciencia cotidiana de que la filosofía es más bien un nivel de ejercicio del pensamiento a partir de cualquier campo temático, incluido el suyo. La nueva situación tiende así a evitar que el científico haga mentalmente acomodaticias apelaciones a la filosofía como instancia esotérica ajena a su propia actividad intelectual. Todo eso tiende a superar una escisión en la cultura y en la consciencia del científico. Por último, la supresión de las secciones de filosofía –que lo es del licenciado en filosofía y del doctor en filosofía como especialista– facilita también el derrocamiento de una falsa autoridad filosófica: la de los graduados en filosofía. Cuando esta usurpada autoridad intelectual se ejerce en un coloquio con científicos, artistas y hombres de la práctica racional (organizadores, políticos, &c.), se producen espectáculos de lo más deprimente: la suma de ignorancia y petulancia del filósofo académico típico en un coloquio sobre indeterminación en microfísica, o sobre fisiología del sistema nervioso central, o sobre tendencias artísticas, o sobre el contexto económico-social de productos culturales superiores (argumentos frecuentes de espeluznantes reuniones), es tan lamentable como la perpleja o militante y fideísta atención con que le escuchan los científicos desorientados por la ideología que hace de “la” filosofía un saber sustantivo obtenido por métodos especiales. La supresión del título especial en filosofía puede facilitar la eliminación de situaciones como la aludida. Y así puede, indirectamente, mediatamente, promover el acceso a autoridad filosófica de quienes realmente tienen algo en que basarla, como el científico teórico capaz de investigación de fundamentos, el historiador capaz de repensar sus operaciones, el “metafilósofo” capaz de practicar calas útiles en la tradición filosófica, el artista capaz de problematizar discursivamente su obra y la de sus colegas, el práctico capaz de explorar los condicionamientos y las perspectivas de su hacer; y un etcétera que incluye principalmente a los adelantados de la investigación interdisciplinaria, no sólo de entre disciplinas clásicas, sino también de entre lo que tradicionalmente era teoría y arte o práctica.

35

Això no obstant, sense perjudici del predomini de les mesures negatives, de la remoció d'obstacles, la fórmula proposada permet de completar aquest primer aspecte amb certes decisions positives compatibles amb el respecte il·lustrat per la gent. (Tractant-se de filosofia, o sigui, d'una de les cristal·litzacions clàssiques de l'autoritat ideològica, mai no insistirem prou en la necessitat d'aquest respecte.) A continuació examinarem, per acabar, algunes d'aquestes possibles mesures positives.

Sin embargo de eso, sin perjuicio del predominio de las medidas negativas, de la remoción de obstáculos, la fórmula propuesta permite el complemento de ciertas decisiones positivas compatibles con el respeto ilustrado por la gente (tratándose de filosofía, o sea, de una de las cristalizaciones clásicas de la autoridad ideológica, toda insistencia es poca en la necesidad de ese respeto). A continuación se examinan, para terminar, algunas de esas posibles medidas positivas.

36

Podem pensar, per exemple, en un pas no obligatori, però sí aconsellat, de tots els qui aspiren a un doctorat per l'Institut Central de Filosofia, encara que el títol al qual aspirin no sigui el de doctor en filosofia. Aquesta estada a l'Institut –generalment al costat de membres integrants que procedeixin de l'especialitat del doctorand– tindria la finalitat de facilitar al jove investigador una familiarització amb la problemàtica filosòfica de la seva disciplina, que en la majoria dels casos serà aliena als seus estudis i treballs de doctorat en el centre d'origen.

Puede, por ejemplo, pensarse en un paso no obligatorio, pero sí aconsejado, de cualesquiera doctorandos por el Instituto Central de Filosofía, incluso cuando el título al que aspiren no sea el de Doctor en Filosofía. Esa estancia en el Instituto –generalmente junto a miembros del mismo que procedan de la especialidad del doctorando– tendría la finalidad de facilitar al joven investigador una familiarización con la problemática filosófica de su disciplina, que en la mayor parte de los casos será ajena a sus estudios y trabajos de doctorado en el centro de origen.

37

L'oferta anual de cursos no obligatoris –però reconeguts per estimar la maduresa dels estudiants amb vista a les diverses llicenciatures– a cada especialitat o grup d'especialitats per part de l'Institut de Filosofia –una de les poques activitats purament docents en sentit tradicional– tendiria a desvetllar en els estudiants, ja abans de la llicenciatura, la consciència de la reflexió filosòfica i l'interès per la dita reflexió.

La oferta anual de cursos no obligatorios –pero reconocidos para estimar la madurez de los estudiantes en vistas a las diversas licenciaturas– a cada especialidad o grupo de especialidades por el Instituto de Filosofía –una de las pocas actividades puramente docentes en sentido tradicional–tendería a despertar en los estudiantes, ya antes de la licenciatura, la consciencia de y el interés por la reflexión filosófica.

38

L'oferta també anual, però oberta a qualsevol públic, d'un cicle de conferències de concepció més divulgadora fins i tot que els cursos que acabem d'esmentar contribuiria a relacionar la Universitat amb la població, així com els estudiants de disciplines diverses entre elles. Aquests cicles haurien de tenir com a objecte principal la informació sobre els coneixements existents en alguna branca, presentats des dels punts de vista filosòfics de la investigació de fonaments i de la perspectiva històrica.

La oferta también anual, pero abierta a cualquier público, de un ciclo de conferencias de concepción más divulgadora incluso que los cursos últimamente aludidos, contribuiría a relacionar la Universidad con la población, así como a las estudiantes de disciplinas diversas. Esos ciclos deberían tener como objeto principal la información acerca de los conocimientos existentes en alguna rama, presentados desde los puntos de vista filosóficos de la investigación de fundamentos y de la perspectiva histórica.

39

Però la funció més essencial de l'Institut en la seva relació amb les diverses especialitats, la funció al·ludida al principi, no seria directament didàctica. Consistiria a funcionar com a centre articulador del filosofar dels diversos científics. No solament del dels seus membres exclusius, ni solament del d'aquests i el d'aquells altres que segueixin pertanyent a facultats, sinó també del dels professors que, per qualsevol raó, no formin part de l'Institut. L'organització periòdica de col·loquis (no reduïts a poques sessions) i de discussions a les quals puguin tenir accés com a públic doctors i llicenciats de qualsevol especialitat; la publicació de les actes d'aquestes sessions; el suport a qualsevol investigació, realitzada dins o fora de l'Institut, de la qual es pugui esperar una aportació d'ordre teòric pur; la promoció d'investigacions interdisciplinàries; la invitació a artistes i homes, la pràctica, l'experiència i el judici dels quals puguin ser d'interès pera la comprensió de la realitat: aquests altres modes de complir la funció d'articular el pensament amb valor filosòfic es desprenen positivament de la remoció dels obstacles ideològics tradicionalment posats al pensament lliure per les constriccions institucionals acadèmiques.

Pero la función más esencial del Instituto, en su relación con las diversas especialidades, la función aludida al principio, no sería directamente didáctica. Consistiría en funcionar como centro articulador del filosofar de los diversos científicos. No sólo del de sus miembros exclusivos, ni sólo del de éstos y el de aquellos otros que sigan perteneciendo a Facultades, sino también del de los profesores que, por cualesquiera razones, no formen parte del Instituto. La organización periódica de coloquios (no reducidos a pocas sesiones) y de discusiones a las que puedan tener acceso como público doctores y licenciados de cualesquiera especialidades; la publicación de las actas de esas sesiones; el apoyo a cualquier investigación, realizada dentro o fuera del Instituto, de la que pueda esperarse una aportación de orden teórico puro; la promoción de investigaciones interdisciplinarias; la invitación a artistas y hombres de la práctica cuya experiencia y cuyo juicio sean de presumible interés para la comprensión de la realidad: esos y otros modos de cumplir la función de articular el pensamiento con valor filosófico se desprenden positivamente de la remoción de los obstáculos ideológicos tradicionalmente puestos al pensamiento libre por las constricciones institucionales académicas.

 

 

 

Col·lecció “Dossier Universitari”

La problemàtica universitària és, avui, d'una importància decisiva cara al futur. Més que mai convé, doncs, una reflexió serena i objectiva sobre els problemes polítics, socials, pedagògics i professionals de la nostra universitat. Això és el que pretén aquesta col·lecció de quaderns breus: servir de pont entre l'avui i el demà d'aquest món complex de l'ensenyament superior.

Colección “Debate Universitario”

En el presente momento histórico la problemática universitaria tiene una importancia decisiva de cara al futuro. Hoy más que nunca se impone, pues, una reflexión serena y objetiva sobre los problemas políticos, sociales, pedagógicos y profesionales de nuestra universidad. Esto es precisamente lo que pretende esta colección de cuadernos breves: servir de puente entre el hoy y el mañana de este complejo mundo de la enseñanza superior.

 

Títols publicats:

1. El problema universitari, José Luis L. Aranguren

2. Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors, Manuel Sacristán

Títulos publicados:

2. Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores, Manuel Sacristán

 

En preparació:

Panorama de la realitat universitària, Francesc Noy

Balanç de la Universitat Autònoma, Jordi Maragall

La reforma universitària, Jordi Rubió

La nova metodologia docent, Lluís Daufí

Sindicalisme unitari, sindicalisme plural, J. Solé-Tura

En preparacion:

Balance de la Universidad Autónoma, Jordi Maragall

La reforma universitaria, Jordi Rubió

La nueva metodología docente, Luis Daufí

Manifiesto por una Universidad democrática, Varios

Panorama de la realidad universitaria, Francisco Noy

Universidad 1933, J. Xirau

 


Editorial Nova Terra fue fundada el año 1958, en Barcelona, por la organización Juventud Obrera Cristiana (JOC), dependiente de Acción Católica Española, con el objeto de acercar la fe al ámbito obrero, en pleno “diálogo cristianismo marxismo” durante la Guerra Fría. Su apocalíptico lema era: “Y vi un cielo nuevo y una nueva tierra...” (Apoc. 21, 1.). Entre 1964 y 1969 su director literario era José Verdura Tenas (1929) en colaboración con Alfonso Carlos Comín (1933-1980), ambos vinculados al izquierdista extravagante FLP FOC. Cesó sus actividades en 1978.

Ramón Folch i Camarasa (Barcelona 1926). Traductor independiente hasta su incorporación como traductor a la OMS (Ginebra 1973-1986). Cruz de San Jorge en 1986. Director de la Fundación Folch i Torres desde 1995. Doctor Honoris Causa por la Universidad Autónoma de Barcelona en 2006.