Cop d'ull sobre una minoria nacional

El fet que anem a ocupar-nos d'una manera sostinguda de les activitats espirituals catalanes a les pàgines de nova cultura, no precisa de cap explicació major, de cara als nostres companys i lectors. Tots els qui prenem part a l'entorn d'aquesta revista –fent-la i propagant-la– en la gran creuada en favor d'una cultura impregnada d'un sentit de dignitat humana i de feconda saba popular, reconeguem com una de les tasques urgents que s'hi posen davant de tots, la del recobrament i l'enfortiment d'aquells nuclis nacionals que vénen patint desde fa segles una de les pitjors formes de l'opressió imperialista: la de l'esperit i la cultura autòctones.

No més enllà del número darrer, la nostra revista ha publicat llargs extractes del darrer gran llibre del nostre malaguanyat Henri Barbusse, on es contenia tota la doctrina profundament vital que ha portat l'U.R.S.S. a la solució de l'intrincat problema de les nacionalitats. En voltar la mirada i copsar els problemes vivíssims que bullen a l'entorn nostre no podíem sinó fer constatació de l'existència a la nostra Península d'un plet espiritual del mateix caràcter i portar tota la nostra col-laboració a obtenir fórmules d'una major justicia.

Diverses son les minories nacionals que pateixen a Ibèria un jou feixuc que agreuja amb una tortura inèdita, els mals generals que pateixen els treballadors, camperols, intelectuals i qualsevol persona digna de tots els territoris peninsulars. Si nosaltres ens hem aturat en la nostra atenció preferent sobre una d'elles, açò obeïx a dues causes principals que tothom convindrà amb nosaltres están ben justificades. L'una ès que el fet català es avui en dia un dels problemes més aguts i importants de la vida espanyola en tots els seus ordres i que cap reivindicació nacional ens pot mostrar com aquesta, a les nostres latituds, un exemple i una lliçó que millor serveixi la nostra passió d'ajudar l'amillorament de l'home. L'altra raó, d'una arrel encara més instintivament expontània, és que nosaltres vivim, treballem i estimem dintre de l'àrea d'aquesta entitat espiritual i que en som fills d'ella.

La nostra situació geogràfica, ens marca un camí que emprenem amb un entusiasme i una decisió sense reserves. A nosaltres ens està senyalat l'aconseguir l'apropament fraternal de tots els pobles peninsulars, primer pas d'aqueixa universal fraternització humana, en marxa ja sota el signe lliberador del socialisme.

De cara al Sol llevant, i sobre les costes de la Mediterrània, Alguer de Sardenya, les illes Balears, el Pais Valencià, la Catalunya aragonesa, Andorra, Catalunya i el Rosselló, acoblen sis milions d'éssers humans que parlen una sola llengua i que clamen per una cultura que sigui la plasmació de la seva espiritualitat en creixença i que a l'ensems estigui colmada d'una ressò d'humanitat que l'hi permeti unir-se a tots els pobles de l'ample món que treballen per una fòrmula nova de vida.

nova cultura i el moviment de renovació que ella representa estarà, sense desmais, al servei d'un poble reneix i que vol viure i fará tot, perquè aquest despertat porti vers una actuació fecunda que afirme en els homes allò que els uneix i destrueixi aquelles ficcions interessades elevades entre ells per separar-los.

La República de les Lletres

Ja en la nostra primera sortida dirigiem una salutació de simpatía a la revista que fan un grup de literats valencians, en els que viuen ben despertes totes les inquietuds espirituals del nostre temps. La República de les Lletres, publicada integrament en català, respón a un sentit orgànic i totalista del esperit nacional que anima els seus animadors i a més a més vibra de totes les emocions amplament humanes i universals que son també les nostres. Essent perxò que ens sentim ben aprop d' ells i els encoratgem des d'ací a què no desmaien en la seva labor en defensa de l'espiritualitat autòctona i de totes les valors mes autèntiques de la cultura popular.

En el darrer número aparegut –el sisè– corresponent a l'actual trimestre d'octubre-desembre del 1935, hi trobem a banda la traducció de dos poemes proletaris de Pla i Beltran, una declaració-frontispici, contra la guerra, que suscrivim de tot cor. Com ells, nosaltres també lluitem per la llibértat i el dret del pobles a disposar de llurs destins, per la raó i la justicia, per la germanor dels homes.

Heusací com cada dia, sota l'amenaça creixent del feixisme i davant l'allau de barbàrie que significa, van apareguent més definides i fermes les bases per a la construcció d'un front robust de lluita en defensa de les conquestes culturals assolides a costa d'esforços i sacrificis inefables, pels pobles i pels individus.

Una tàctica colonial

Moltes són les formes que pot adoptar l'expansió imperialista en portar la civilització i la cultura als pobles afeblits. Totes elles, però, engendren un clima uniforme, una atmòsfera moral que hom pot definir-la en un mot: coloniatge.

Es igual que fixeu la vostra atenció en pensar a les diverses formes d'opressió dels pobles, a les d'un tipus militarista, o econòmic o cultural; en totes elles trobareu un tret comú: que són cimentades sobre un règim de desigualtat, en perjudici de l'aborigen i a la major glòria i profit del colonitzador.

Per arribar a obtener una tan òpima situació, les petites minories que regeixen i usdefruiten tots els instruments de govern de l'Estat burgès, han utilitzat tots els recursos, àdhuc els més inconfesables, per sotmetre i explotar els pobles objecte de llur sobejança. Això ha estat fet des dels temps més antics per tots els Imperis; això ha estat dut en els temps moderns a un grau de refinament monstruós pels dirigents d'un poble que ha passat per mestre en l'art de l'explotació dels homes inferiors. Ningú com l'ala extrema dels imperialistes conservadors anglesos, els die-hards, ha sabut treure profit de la seva superioritat del progrès material; ningú com ells ha utilitzat el vell principi dels conquistadors romans: divide et impera.

Heusací una tàctica de penetració que ha estat ben apresa per totes les colles imperialistes de tots els països i portada a fons per les administracions respectives. A cada territori en plà d'absorció, hom s'és refermat sobre els grups i els individus més aptes a ésser maniobrats, pel seu afebliment de l'esperit nacional o un major impuls de concupiscència. Mireu-vos en els exemples frapants que són la conquèsta de l'India pels anglesos o la pacificació i el protectorat del Marroc per Lyautey.

Ací toquem a la més cínica de les paradoxes, bàsica en tot fet imperialista. La de què éssent la fi última de tota colonització, el més dur i esterilisador dels assimilismes uniformistes, empri capciosament, per arribar-hi, una forma enganyosa, d'afalae i respecte per les característiques del país cobejat. Hi veureu en la boca de tots els colonitzadors, uns grans mots solemnes, una rica teoria de declaracions, en favor de la llengua i de la cultura del poble intervingut; grans signes externs de deferència pels costums civils i religiosos de l'indigena. I tot això per millor entrar-hi, per assegurar més inexorablement un jou asfixiant. D'aquesta mena d'habilitat per aprofitar els renegats d'un poble, o els tebis de consciència nacional, contra els seus germans de raça, en tenim a la Península una coneixença ben popular; són els que en el llenguatge corrent, de molts anys ençà, hom en diu moros amigos.

Perquè som valencians, fills d'una regió pertanyent a la minoria nacional catalana, que no ha arribat ni de lluny al grau necessari de consciència autòctona, hem de denunciar i donar l'alerta, sobre un fet que es ve repetint d'una manera renovada i aguditzada a cada represa. Mirant a Catalunya, i fixant-nos en la lluita que sosté pel dret a la seva personalitat hem de dir que no tenim cap vocació de moro amigo, i que les masses que s'hi debateixen per obtenir llur doble emancipació econòmica i cultural ens tenen incondicionalment amb ells, com a marxistes i com a compatriotes.

Emili Nadal